BLOCS DE FILOSOFIA

telèmac (50 sin leer)

Skip to page: 1 ... 18 19 20 21 22 ... 24

septiembre 08, 2016

Black and Blue

Archivado: septiembre 8, 2016, 7:22pm CEST por noemí

L'habitant del soterrani, un home invisible, s'ho pregunta des del seu exili voluntari, i escolta la pregunta, una vegada i una altra, interpretada per la veu inconfusible de Louis Armstrong.

agosto 31, 2016

Enlace permanente para 'Escorxador-5 (#105)'

I a la dona de Lot, és clar, se li va manar que no mirés enrere on havien estat tota aquella gent i les seves cases. Però ella sí que va mirar enrere, i per això m'encanta, perquè és tan humà.

I aquesta és una novel·la escrita per un pilar de sal, Kurt Vonnegut (1922-2007). Divertida i trista a la vegada, és una d'aquelles lectures que es fa difícil de classificar, i una de les novel·les més originals que he llegit mai sobre la guerra. Publicada el 1969 com a reacció contra la guerra de Vietnam i, per tant, en un moment en què inevitablement calia mirar enrere, el seu argument se centra en l'experiència com a presoner de guerra del protagonista, Billy Pilgrim, que inclou el bombardeig de Dresden i l'estrès post-traumàtic un cop torna als Estats Units. D'una banda, Vonnegut presenta l'escrit com a ficció, com a novel·la, al seu primer capítol. D'altra banda, com si es tractés del joc de trobar els Vonneguts al llarg de la narració, l'autor mateix també se situa a Dresden en primera persona. A la vegada, un altre autor apareix a la narració, Kilgore Trout, escriptor de novel·les de ciència-ficció que contenen grans idees en un estil deplorable. A la vegada, Billy Pilgrim té la capacitat de quedar des-atrapat en el temps, i per tant, la seva consciència viatja cap al passat i cap al futur de la seva pròpia vida inesperadament, mentre que el present roman precisament al 1945. L'experiència és certament desorientadora, però per afegir claredat al tema, apareixen els tralfamadorians, extraterrestres d'un planeta llunyà que un bon dia abdueixen Billy i el porten al seu planeta, on l'exhibeixen en un zoològic. Els tralfamadorians perceben tots els moments en el temps simultàniament, i això fa que les seves novel·les s'assemblin a un mosaic on tots els moments són fragmentaris, però estan relacionats amb tots els altres. Kurt Vonnegut il·lustra d'aquesta forma el seu propi estil creatiu que, lluny de predicar un determinisme passiu respecte la guerra, la violència i la crueltat humana, el que pretén precisament és tot el contrari: posar l'accent en l'absurditat del patiment justificat pel gran discurs dels governants de torn. La manca de sentit, per tant, no es paeix acceptant la guerra com a quelcom necessari o inevitable, sinó rebutjant-la precisament per la seva absurditat patent. Un exemple: el laberint de xifres que els historiadors, parodiats a la novel·la, aporten per tal de justificar que el bombardeig de Dresden va ser pitjor que les bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki, quan el que és inescapable a ulls dels lectors és que la tragèdia és impossible de quantificar, precisament perquè afecta a allò que és més humà. A aquesta idea també apunta l'interès de l'autor en presentar els soldats en tot moment com a adolescents immadurs enlloc d'herois, subvertint i criticant obertament la narrativa oficial americana del moment, enganyosa en la seva grandiloqüència.

Sinopsi: La novel·la recull els aspectes més importants de la vida de Billy Pilgrim; l'únic que té és que no ho fa amb cronologia lineal, a causa de la capacitat de Pilgrim de viatjar en el temps, a moments anteriors i posteriors de la seva vida.

M'agrada: És una lectura molt agraïda, precisament perquè no pretén donar lliçons sobre el passat, sinó més aviat relatar l'experiència del present amb tota la seva tendresa i humanitat. En aquest sentit, tots els personatges secundaris, per menors que siguin, així com el propi Vonnegut en primera persona, aporten alguna cosa a la novel·la. És d'aquells llibres en què no sobra ni un punt ni una coma.

agosto 25, 2016

Written on the Body (#104)

Archivado: agosto 25, 2016, 5:56pm CEST por noemí

Hi ha moltes llegendes de dones que es converteixen en arbres, però n'hi ha alguna d'arbres que es converteixin en dones? És estrany dir que la teva amant et recorda a un arbre?

Publicada el 1992, aquesta novel·la de Jeanette Winterson és una lectura que costa d'explicar. El seu argument, en realitat, no té cap misteri; ben bé podríem dir que és més banal que una altra cosa: el personatge protagonista, després de tenir moltes aventures, s'enamora d'una dona casada amb una intensitat que li és desconeguda fins al moment. Cap a mig llibre, una revelació inesperada fa perillar la relació. Té lloc l'adversitat que separa els amants, i la intriga principal és si es podran arribar a retrobar. Ara bé, el que fa d'aquesta novel·la una lectura impressionant, és precisament el seu estil poètic, contingut i elegant, centrat principalment en les peculiaritats del cos com a objecte de desig i, d'altra banda, el seu tractament del gènere. De fet, Jeanette Winterson ens presenta una narració en primera persona d'un "jo" que no s'identifica en cap moment com a home o com a dona, i això condiciona tota la lectura del llibre, ben bé fins al final. Precisament el que queda sobre la taula és la realitat del gènere com a construcció cultural. Mentre dura la lectura és impossible deixar de fer-se preguntes al respecte, però el més curiós de tot és la incapacitat de respondre precisament per la inestabilitat intrínseca de qualsevol definició de masculinitat o de feminitat. Per exemple, si penses que hauria de ser una dona perquè en determinats moments de la trama es posa a plorar, a continuació t'has de preguntar inevitablement: per què no un home? Si penses que hauria de ser un home per la forma com enfoca el matrimoni o com menysprea les dones amb arguments més aviat viscerals i barroers, com per exemple el seu aspecte físic, s'imposa la pregunta: per què no una dona? I així successivament. Aquest és un dels grans atractius de la novel·la, aquest i les seves imatges suggestives i evocadores en parlar del cos i del desig. És una novel·la que té els seus defectes i que, a mi personalment, no em sembla del tot rodona. Ara bé, l'enfocament és tan peculiar i l'estil tan poètic que a mi se'm va fer impossible de deixar. Una llàstima que no hi hagi traducció al català.

Sinopsi: El personatge principal, en primera persona, narra les seves vicissituds amoroses, especialment pel que fa a l'última dona de la qual s'ha enamorat, Louise, i als seus problemes matrimonials. Les tensions i incerteses d'aquesta relació es mantenen ben bé fins a l'última pàgina de la novel·la.

M'agrada: En determinats, moments, el seu estil i la seva forma es fan quasi hipnòtics. Les imatges són molt suggestives en tot moment.

No m'agrada: Té moments en què el/la protagonista es fa del tot inconsistent, sobre tot quan pren decisions que costen molt de justificar per a la trama de la novel·la, i en aquest sentit fa molt poc per causar empatia en els lectors.

agosto 19, 2016

Lorca i tots els altres

Archivado: agosto 19, 2016, 1:50pm CEST por noemí

80 anys després, l'assassinat de Lorca segueix en el mateix punt. Ian Gibson, exasperat, es fa preguntes que de moment semblen condemnades a no tenir resposta. No gaire res més a dir sobre una cultura que assassina el seu poeta més gran i es posa a dormir, durant 40 anys perquè no hi ha més remei, i durant els 40 següents per la comoditat d'una democràcia despreocupada i desidiosa. Costa de digerir, però ens ajuda a posar-ho en perspectiva el fet que, sempre, i per sempre, l'assassinat de Lorca és el de Lorca i el de tots els altres, els del passeig de la mort, els d'una justícia denegada que potser, al ritme de cargol de la justícia, aquest cop arribi d'Argentina.
[www.ccma.cat]

agosto 18, 2016

El lector (#103)

Archivado: agosto 18, 2016, 12:53pm CEST por noemí

Així que hi ha moltes versions diferents apart de la història que he escrit. La garantia que la que he escrit és la correcta consisteix en el fet que he escrit aquesta i no una altra. La versió escrita buscava que l'escrivissin, i les altres no.
Publicada el 1997, aquesta novel·la de Bernhard Schlink és una lectura molt interessant. La vaig llegir fa uns quants anys, quan va estar de moda a causa de la seva adaptació cinematogràfica, i afortunadament la vaig poder llegir abans de veure la pel·lícula. No és que aquesta fos dolenta, però és un relat que funciona millor de forma escrita i, si pot ser, sense coneixement previ de la seva trama. Si es dóna el cas, resulta una lectura fascinant per la seva manca d'obvietat. Les tres parts de la novel·la, en aquest sentit, se'ns ofereixen com tres moments diferents a les vides dels protagonistes, com si es tractés d'una representació teatral. El que passa és que costa trobar relacions de causa i efecte entre els caràcters dels personatges en cada part. El problema del judici públic de Hanna és que no té res a veure amb la relació privada i personal que aquesta manté amb Michael, el protagonista. I bàsicament aquest és el problema que se li presenta a ell a l'hora de jutjar-la. Ara bé, en juxtaposant-los, l'autor ens convida a deixar-nos enganyar, a pensar que d'alguna forma els dos episodis estan relacionats. El relat tracta més aviat de com la generació posterior a la guerra ha d'afrontar el passat recent, i també aborda el conflicte generacional que s'estableix quan els que no hi eren o eren massa joves per haver tingut responsabilitat en els esdeveniments es veuen en la necessitat de jutjar la generació anterior. A la vegada, quan es jutja o es valora el que va passar sembla que s'estigui reduint la seva importància a paraules, sembla que l'inefable pugui tornar a tocar la terra. I aquesta també és una font de conflicte per al protagonista. Tanmateix, un cop descobert el secret de Hanna, tota una sèrie d'esdeveniments al llarg de la novel·la prenen un relleu diferent i, potser, insospitat per als lectors menys desperts (reconec que a mi em va agafar per sorpresa la primera vegada que el vaig llegir). Tot i així, les accions i decisions de Hanna acaben sent un misteri per al lector tal com ho és per al protagonista. Així doncs, quina és la funció que acompleix la primera part de la novel·la respecte de les altres dues? Bàsicament té a veure amb el poder creatiu de la memòria, i en la incapacitat dels éssers humans de mantenir el passat a ratlla, o almenys de categoritzar-lo com a veritat, en la seva versió oficial i estable. El passat s'escapa de les mans de qui intenta engrapar-lo, i això pot ser així de senzill pel que fa a la història privada, però esdevé molt més problemàtic i complex quan passa a l'esfera pública, i concerneix la necessitat de fer net amb la història i de jutjar els crims del passat. D'aquesta forma, deixant problemes per resoldre oberts a la reflexió, l'autor desplega aquest relat, una versió de tantes que podrien haver estat, de forma lenta i pausada, sense recrear-se en massa detalls i també, i això és el més important, evitant judicis precipitats.
Sinopsi: Michael Berg i Hanna Schmitz mantenen una relació amorosa quan ell és un adolescent. Uns anys després, es retroben en el context del judici de Hanna per crims de guerra durant l'Holocaust.
M'agrada: M'agrada el ritme i l'estil de la novel·la. M'agrada que, donada la temàtica de l'obra, no sigui una novel·la tan òbvia com s'esperaria per les premisses.

agosto 10, 2016

Demian (#102)

Archivado: agosto 10, 2016, 7:37pm CEST por noemí

Ens podem comprendre els uns als altres, però només un mateix és capaç d'interpretar-se.

Aquest és un llibre màgic, al qual segueixo tornant, després d'anys i anys de relectures, quan no se m'acut res més per seguir llegint a continuació. El vaig llegir per primer cop el primer any de facultat, quan un exemplar de Siddharta va començar a passar de mà en mà entre els alumnes de primer, i tothom se'l va llegir disciplinadament, tot i que encara és un misteri d'on va sortir la iniciativa. En aquella època, vaig llegir tantes novel·les de Hermann Hesse (1877-1962) com em van caure a les mans: Siddharta em va agradar; El llop estepari i Narcís i Goldmund em van decebre; Demian va ser l'única d'elles que em va robar el cor. A la vegada, en aquell moment m'ho vaig plantejar com una opció inevitable entre Herman Hesse i Thomas Mann, sense espai per als grisos. Les opinions, en aquell ambient, tendien a polaritzar-se, i jo, és clar, em vaig apuntar a l'equip de Mann sense dubtar-ho ni un segon. (Potser ho hauria de fer més sovint, això de recuperar fils de lectures perdudes, i repassar què hi va haver en els bojos anys abans de Telèmac.) En fi, Hermann Hesse va quedar en el respectable segon lloc i, tot i així, Demian (1919) es va emportar el premi honorífic. És una novel·la molt curta que explica en primera persona la història de creixement i aprenentatge d'Emil Sinclair, un escolar alemany de principis del segle vint, i la seva relació amb el seu company d'escola Max Demian. Però qui és Demian, en realitat? És un amic? És un mentor? És un messies o un revolucionari disfressat d'escolar fred i distant? És un visionari que, com Cassandra, només pot profetitzar allò que ja està escrit, o el que és el mateix, allò que ja és massa tard per canviar? La història comença amb un nen petit molt acovardit i angoixat per un company de classe que abusa d'ell. A Emil Sinclair se li ha acudit explicar una història en veu alta que, quasi sense voler-ho, s'ha convertit en realitat i l'ha posat en mans d'aquesta persona. Per això mateix queda abocat a un silenci malaltís i anguniós que l'oprimeix sense remei. En aquesta situació és quan apareix Max Demian, que allibera Emil de l'encanteri retornant-li la seva pròpia història, i es desempallega de l'abusador fent servir recursos de padrí sicilià. A partir d'aquí, Emil Sinclair inicia un viatge per trobar-se ell mateix o potser, només potser, per arribar a transformar-se en Max Demian. El seu procés vital passa per la seva iniciació a un culte secret que barreja elements de quasi totes les tradicions ocultes i mistèriques que pugueu arribar a imaginar. De fet, un dels pilars teòrics de la novel·la és, inevitablement, Nietzsche, i l'altre és la psicoanàlisi de tall jungià. Potser la barreja pot sonar excessiva, però en realitat el que és realment colpidor de la novel·la no és el seu plantejament teòric, al capdavall impossible de racionalitzar o resumir de cap manera, sinó més aviat l'experiència estètica, profundament suggestiva i reveladora, que causa la seva lectura. A mi m'agraden especialment els elements de la trama que es refereixen a l'ambient històric en què els personatges es mouen: en aquest sentit la imatge dels dos regnes funciona molt bé per descriure una societat rígidament estructurada, que en aquest cas és alemanya però bé podria ser victoriana. Dins d'aquest context, tots els detalls màgics, onírics, misteriosos i esotèrics articulen la relació dels personatges amb el món d'abans de la guerra, especialment. Potser, al capdavall, la novel·la només és una gran metàfora per explicar que alguna cosa de les joventuts europees es va truncar amb la guerra del 14. Els britànics tenen una forma de fer-ho, i els alemanys, una de completament diferent. Aquesta dicotomia entre abans i després de la guerra també es troba a La muntanya màgica, per exemple, i no deixa de ser part de l'encant de Demian.
Sinopsi: La novel·la cobreix en primera persona els anys de joventut d'Emil Sinclair, especialment pel que respecta a la seva relació d'amistat i d'aprenentatge amb Max Demian.
M'agrada: M'agrada el fet que sigui un text obert, que no esgota les interpretacions ni les possibilitats pel fet que jo en prefereixi una per sobre de totes les altres.
No m'agrada: Tot i que és part del poder persuasiu de la novel·la, a moments no m'agrada el seu dualisme metafísic.

agosto 06, 2016

Martha Ivers mira enrere

Archivado: agosto 6, 2016, 12:12pm CEST por noemí

D'acord, posem que admetem com a cert el tòpic que tots els relats es redueixen a una desena, com a molt, d'arguments arquetípics. Tot i així, encara costaria d'explicar com un plantejament de conte de fades pot desembocar en una joia indiscutible (tot sovint menystinguda o directament ignorada) del film noir de tots els temps: The Strange Love of Martha Ivers (1946) dirigida per Lewis Milestone. Martha Smith és una adolescent òrfena obligada a viure amb la seva única parent, la senyora Ivers, la rica propietària d'Iverstown, la ciutat que porta el seu nom. La senyora Ivers (Judith Anderson, la terrorífica senyora Danvers de Rebecca) està ressentida contra la seva germana per haver-se casat amb Smith, un treballador de la seva fàbrica, i descarrega tota la seva rancúnia i sadisme en la neboda, única hereva de tota la fortuna, i a qui canvia el nom pel de Martha Ivers. Una nit fatídica, Martha s'escapa amb el seu amor d'adolescència, un noi pobre anomenat Sam, però la policia els atrapa abans de poder arribar gaire lluny. Un cop a la mansió Ivers, es reuneixen amb Walter, el fill del tutor de Martha, que els assegura que ell no els ha delatat. Més tard, quan la senyora Ivers maltracta brutalment el gat de Martha, aquesta li pren el bastó i la mata colpejant-la i llançant-la per les escales. Walter i Martha expliquen al pare de Walter que el culpable ha estat un intrús, i aquest decideix acceptar la versió dels nois i donar-la a la policia. Sam desapareix del poble aquella mateixa nit.
Divuit anys després, Sam (Van Heflin) torna al poble convertit en veterà de l'exèrcit i jugador professional. El seu retorn és una casualitat, de fet: en passar pel poble de la seva infància Sam mira enrere. La distracció provoca un accident de trànsit que l'obliga a deixar el cotxe al taller i fer nit al poble. Un cop al taller Sam s'assabenta que Martha (Barbara Stanwyick) i Walter (Kirk Douglas) s'han casat i ara dirigeixen el poble gràcies al poder econòmic d'ella i al fet que Walter s'ha convertit en fiscal del districte. També per casualitat, Sam coneix Toni (Lizabeth Scott), una noia que acaba de sortir de la presó, i a qui promet portar a casa. Tots dos es registren junts en un hotel. Ara bé, quan la policia deté Toni per violar la condicional, Sam decideix demanar-li a Walter que intercedeixi a favor d'ella. Walter i Martha, que ara és Martha O'Neil, interpreten que Sam els està fent xantatge amb la història del passat. De fet, The Strange Love of Martha Ivers és la història d'una bola de neu que es fa gran davant dels ulls de l'espectador. Walter s'ha tornat alcohòlic perquè no ha pogut digerir l'execució d'un innocent pel crim contra la tia de Martha. Martha ha esdevingut l'arquetípica femme fatale: el poder i la riquesa que ha heretat la transformen en reina de les neus, un personatge fred i calculador que subordina tothom al seu propi interès. Ara bé, l'arribada de Sam pot ser la seva última oportunitat de redempció, ja que sembla ser que tots dos conserven els sentiments del passat. Lluny encara del backlash conservador que caracteritzaria la dècada dels 50 als Estats Units, els rols de gènere, en aquesta pel·lícula, exploren sense vergonya la incorrecció política: Martha és la propietària que ostenta tot el poder sobre la ciutat i que decideix sobre el destí dels homes de la seva vida, mentre que Walter és el zero a l'esquerra que actua principalment per ressentiment i amor no correspost. A la vegada, Sam és qui s'ha de decidir, durant tota la pel·lícula, entre dos interessos amorosos totalment antagònics, amb valors morals (arquetípicament el bé i el mal) al rerefons de la decisió. Ara bé, el suspens està assegurat quan les decisions dels diferents personatges comencen a creuar-se i a tenir conseqüències inesperades. Finalment, el misteri és si Martha aconseguirà alliberar-se del llast del passat i iniciar una nova vida, i si Sam estarà disposat a acceptar-ne el cost.

agosto 01, 2016

Philippe Halsman al Caixafòrum

Archivado: agosto 1, 2016, 8:00pm CEST por noemí

Ja fa temps que la fotografia no es limita a imitar les altres disciplines artístiques. L'emancipació s'ha produït gràcies al seu ús diari a la premsa i als avenços tècnics. El seu objectiu és documentar de la manera que li és pròpia, amb claredat i precisió, i al mateix temps ser alguna cosa més que una forma d'enregistrar, per tal de crear obres d'art mitjançant la veritat i la bellesa de la imatge i la mirada.

Philippe Halsman
I efectivament, el que trobarem fins al novembre en aquesta exposició al Caixafòrum, Sorprèn-me!, és la fotografia completament emancipada i independitzada de Philippe Halsman, a cavall entre el periodisme i l'art. La proposta acaba resultant fascinant i hipnòtica, especialment per la seva frivolitat: Salvador Dalí, enamorat del seu bigoti, llença gats per l'aire; Alfred Hitchcock promociona Els ocells amb un ocell de mentida sobre el cigar; els ducs de Windsor salten; Picasso i Marc Chagall riuen; Marilyn Monroe exposa el seu aire de beutat somia-truites, ja sigui com a talent emergent o com a estrella consagrada. Philippe Halsman se'ls mira a través de l'objectiu amb afecte, humor, i una imaginació inesgotable. Creador del concepte d'imatge icònica, a través de la seva obra ens revela la fotografia com a art de mirar i de recrear la realitat.

Philippe Halsman i Marilyn Monroe (1954)

[https:]]

julio 31, 2016

El silenci fàcil

Archivado: julio 31, 2016, 12:33pm CEST por noemí

Robert Roman Kent, supervivent de l'Holocaust, valora decebut la presència del papa al camp d'extermini d'Auschwitz, i renya els periodistes per no utilitzar el llenguatge adequat per parlar d'aquesta realitat.
[www.lavanguardia.com]

julio 28, 2016

El dret a emprenyar-se

Archivado: julio 28, 2016, 12:22pm CEST por noemí

Parlem de drets fonamentals? Tens dret a la presumpció d'innocència. Això vol dir que ets innocent fins que no es demostri el contrari. Per tant, és l'acusació qui té l'obligació de demostrar la teva culpabilitat més enllà de cap dubte. Un règim democràtic en un estat de dret et garanteix que ningú té cap mena d'interès en la teva culpabilitat o innocència. És a dir, el sistema és totalment neutral. Tens dret a un judici just. Perquè tots som éssers racionals, iguals davant la llei i ens vincula el mateix contracte social. O no? Només en un règim totalitari et veuries en l'obligació de demostrar la teva innocència. I ja saps que en aquest cas tindries les de perdre d'entrada. Un règim que decideix a priori que ets culpable, que ets sospitós pel simple fet de ser-hi, diu poc a favor dels drets individuals. Com tan sàviament va saber veure Hannah Arendt, qualsevol cosa que diguessis, independentment del seu valor semàntic, demostraria irrevocablement la teva culpabilitat. Però vivim en un sistema democràtic, oi que sí? Ningú permetrà que simples opinions o judicis precipitats s'interposin entre tu i la justícia que mereixes. El 1954, Reginald Rose escriu 12 Angry Men, una obra de teatre per al programa de televisió Studio One que es converteix en un èxit immediat i rotund. És impossible separar el seu contingut i el seu to del context de la caça de bruixes del senador McCarthy, que es fa indispensable per captar el missatge del text. El que està en joc és la condemna d'algú en funció de testimonis orals i proves circumstancials. Els encarregats d'emetre el veredicte podríem ser tu i jo.
L'originalitat de la proposta és que els protagonistes són dotze ciutadans escollits a l'atzar. Cap d'ells no té nom ni cognom, només un número que els identifica transitòriament, durant el temps que triguin a arribar a un acord. Com no pot ser d'altra forma, els dotze són éssers humans, que porten a la motxilla tot un conjunt d'inquietuds, de principis, prejudicis, febleses i valors. I si jutgem pel títol, també estan força emprenyats. El 1957 Sidney Lumet dirigeix l'adaptació cinematogràfica de 12 Angry Men, que és possiblement la seva versió més emblemàtica i recordada. Un vespre d'estiu, el jurat es reuneix a deliberar sobre un cas en què aparentment tots els indicis apunten a la culpabilitat d'un jove de classe baixa en l'assassinat del seu pare. Onze membres del jurat voten culpable. Tanmateix, el número vuit (Henry Fonda) té dubtes respecte a les proves i testimonis aportats per l'acusació. El número vuit decideix que la vida d'un home pot valdre ben bé el temps esmerçat a parlar-ne, i que els arguments racionals poden valdre més que el judici visceral. En la posició d'un digne deixeble de Karl Popper, el número vuit no demostra la innocència de l'acusat ni apunta a una versió autèntica o veritable dels fets, però sí demostra poc a poc la falsabilitat o refutabilitat dels arguments presentats. El número nou de seguida es contagia del seu escepticisme. No està gens segur de quina ha de ser la decisió final, però vol seguir parlant-ne. Durant la conversa, diferents tipus d'ira apareixen en escena: la d'aquells que s'atrinxeren en la certesa inamovible, la dels indignats contra un sistema injust, la dels qui es veuen retinguts i obligats a decidir contra la seva voluntat, o la dirigida a defensar el feble de l'atac gratuït del fort. Condemnats a posar-se d'acord a través de la paraula, sembla que els protagonistes exerceixen el dret a emprenyar-se com a última, i insospitada, garantia de justícia.

julio 21, 2016

El primer capítol de Treme

Archivado: julio 21, 2016, 10:44am CEST por noemí

El primer capítol de la sèrie Treme (2010) produïda per HBO, és una obra mestra en si mateix. A més de presentar el to, l'estil i les línies argumentals del que després seran la resta de capítols de la sèrie, també és un retrat molt acurat i detallista dels mesos després de la catàstrofe provocada per l'huracà Katrina sobre la ciutat de New Orleans l'any 2005. Mireu-lo si us voleu fer una idea sobre l'efecte de la devastació material a les vides de la gent corrent, però també és una bona proposta per familiaritzar-se amb la dimensió política de la catàstrofe. El desastre natural va posar al descobert el dèficit d'inversió en les infraestructures que teòricament havien d'evitar les inundacions i, potser de forma encara més rellevant, les diferències socials i econòmiques entre les víctimes. Les zones més afectades, com el barri de Tremé, van ser les de majoria afroamericana i, és clar, mentre les asseguradores triguen a venir o miren cap a un altre cantó, la necessitat de tornar a cases literalment destruïdes força els habitants a mirar al futur.

La sèrie se centra en la resiliència dels personatges davant d'aquesta devastació, però el seu rerefons és també la vida cultural de la ciutat, ja que la identitat de New Orleans és difícilment destriable de la seva tradició musical i de la seva vida nocturna. Possiblement la música és la protagonista principal d'aquesta sèrie i, en aquest sentit, també resulta indestriable de la vida de les persones que la produeixen. Així doncs, molts dels personatges principals, com el trombonista Antoine Batiste, sobreviuen al dia sense més diners que els obtinguts d'actuació en actuació. A la vegada, aquest capítol també mostra d'una forma força directa i descarnada el drama humà d'una ciutat que s'aferra a les seves tradicions, particularment quan els habitants de l'exterior insisteixen en titllar aquesta cultura de decadent. Mentre la majoria de les cases romanen destruïdes i els negocis tancats, l'interrogant principal acaba essent si hi haurà Carnaval, aquest any. I d'alguna forma, és aquest àmbit de les tradicions culturals el que articula l'argument del primer capítol i ens situa poc a poc dins les vides dels personatges: dues desfilades obren i tanquen el primer episodi, titulat Do You Know What it Means per la cançó Do you know what it means to miss New Orleans, que en aquest cas apareix en la versió de Fats Domino.
La primera desfilada és la seqüència que veiem abans dels títols de crèdit d'obertura. És una tradicional second line que organitza una de les associacions locals de treballadors. Representa la primera second line que se celebra des de l'huracà i, per tant, d'alguna forma, encarna el renaixement de la ciutat després de la catàstrofe: el nom de la banda que hi toca, de fet, és Rebirth. Antoine arriba tard a la desfilada i s'afegeix als músics amb el seu trombó, mentre veiem com cada cop s'hi afegeix més gent. L'escena queda interrompuda pels crèdits d'entrada.

Una de les trames principals de l'episodi és la d'Albert Lambreaux, que torna a la ciutat a trobar la seva casa i el seu bar completament destruïts. Tot i l'oposició dels seus fills, la seva intenció és quedar-se definitivament a la ciutat. De les úniques coses que sobreviuen al bar són les fotografies penjades a la paret dels tradicionals vestits d'indis de les desfilades d'indis del Mardi Gras. Albert treu el seu vestit de la funda de plàstic que el cobreix i així ens assabentem que ell és el cap d'una de les germandats d'indis o "tribus" de la ciutat. En una escena impactant en la seva espectacularitat, es posa el vestit d'indi i comença a desfilar ell tot sol, pel carrer, ben entrada la nit, per provar de convèncer el seu veí i company de tribu que no deixi el Carnaval. L'amic li contesta que pot ser que no hi hagi Carnaval, al capdavall. Ell segueix cantant i ballant, i li respon amb les paraules Won't bow, Don't know how (no ens rendirem, no sabem com).

Finalment, el capítol evoca el seu principi amb una altra desfilada, que aquest cop dóna peu als crèdits finals. Antoine també arriba tard, aquest cop, a tocar a un funeral. El to festiu de l'inici del capítol contrasta ara amb el to més lent de la marxa fúnebre. Esperant la sortida del fèretre, els altres músics informen a Antoine de qui és el difunt. Les associacions cooperatives d'assegurances per als funerals van ser un fenomen estès a la zona després de l'alliberament dels esclaus, quan les empreses asseguradores es van negar a cobrir els negres. Són aquest tipus d'associacions de suport mutu que organitzen també les second lines com la que havíem vist al principi del capítol.

El paral·lelisme que es crea entre les dues situacions és força descoratjador, al final de l'episodi: si abans havíem assistit al renaixement de la ciutat, quina conclusió n'hem de treure, de la seqüència final? Aconseguirà Tremé tornar a aixecar-se d'entre el fang? Hi haurà Carnaval? En tot cas, un pilot magistral, d'1 hora i 15 minuts, que deixa molt altes les expectatives pel que fa a la resta de la sèrie.

julio 14, 2016

If only we had taller been

Archivado: julio 14, 2016, 8:30pm CEST por noemí

El 1971, Ray Bradbury recita el seu poema "If only we had taller been" davant la NASA. Eren temps d'optimisme per a la cursa espacial, però més enllà d'això el poema parla del desig humà d'abastar sempre una mica més enllà, com diu el propi poema, el desig de "no ser morts".

julio 12, 2016

Progress

Archivado: julio 12, 2016, 7:57pm CEST por noemí

Kate Tempest recita el seu poema "Progress", publicat al llibre Hold Your Own. De la mort de Déu a la cultura de la televisió, una visió apassionada (i sense pèls a la llengua) de la condició humana en temps d'ansietat.

julio 07, 2016

Coneixement

Archivado: julio 7, 2016, 7:57pm CEST por noemí

Cavar entre les pedres, els terrossos
i les arrels que mai no arrencaràs.
Però aquest és el preu del que és profund.
Cavar és religiós.
És una forma de bondat.
Cavar de nit. Després agenollar-se
i aixecar els ulls a les estrelles
sabent que cal buscar-ho tot a terra:
com construir una casa, com escriure un poema.
I fins i tot des d'on tornar a estimar
en aquest temporal de la memòria.

Joan Margarit, Des d'on tornar a estimar (2015)

Llegiu (o escolteu recitats pel poeta mateix) aquest i altres poemes de Joan Margarit a la seva pàgina web:
[www.joanmargarit.com]

julio 06, 2016

Mite i tragèdia a la Grècia antiga (#101)

Archivado: julio 6, 2016, 7:33pm CEST por noemí

Aquest estudi conjunt de Jean-Pierre Vernant (1914-2007) i Pierre Vidal-Naquet (1930-2006) va ser publicat als anys 80, i en el seu moment oferia una visió completament nova sobre l'estudi de la tragèdia àtica com a gènere. En aquest sentit, és un text pioner dels estudis literaris sobre tragèdia clàssica. Influïts per l'estructuralisme, la intenció dels autors era aplicar l'antropologia a l'anàlisi d'aquests textos, defugint marcs filosòfics determinats o sobreimposicions teòriques i retornant a l'original del text en el seu context històric. Bàsicament, es tracta de tornar a llegir les tragèdies gregues insertant-les en el seu context històric, en la mesura que aquest pot ser reconstruït i, d'altra banda, prescindir de les lectures que en van fer Freud i Nietzsche. D'entrada no és un treball senzill. El que trobem en emprendre aquesta lectura és un gènere encunyat de noves amb la nova concepció de la polis democràtica, on el text interroga els seus espectadors amb les tensions i ambigüitats intrínseques entre el gloriós passat mític i la tasca més aviat prosaica i feixuga de donar-nos lleis de convivència en el nou marc cívic. L'explicació es basa en tot moment en una anàlisi molt minuciosa dels textos originals, i pretén allunyar-se de les explicacions religioses i mistèriques per tal d'explicar l'inici de la tragèdia. L'ambigüitat del llenguatge original, que pretén crear dobles significats de forma intencionada, serà també un element clau per a arribar a entendre l'impacte d'aquestes obres.
Continguts: El primer capítol analitza el context històric en què emergeix la tragèdia com a gènere, i assenyala la seva ruptura amb el passat com a tret més important del seu naixement. El capítol dos se centra en les tensions i conflictes d'aquesta època que els textos s'esforcen a accentuar: el canvi de mentalitat que provoca tensions entre el mite i la polis, les tensions entre les valors individuals i els col·lectius representats en el cor i les tensions psicològiques (si és que es poden dir així) dins de l'heroi mateix, tensions entre diferents formes de pensament religiós, el paper equívoc del llenguatge i la problematització de la responsabilitat i, en conseqüència, del marc jurídic emergent. El capítol tres explica la diferència entra la noció moderna de voluntat, o de llibertat d'acció, i la noció d'acció per als antics grecs, mancats d'aquest concepte. El capítol quatre és una crítica a la interpretació freudiana del text Èdip Rei i una revisió d'aquest recorrent altre cop al context històric, el marc cultural del moment i altres mites que il·lustren relacions familiars per l'estil. El capítol cinc analitza Èdip Rei des del punt de vista de la seva ambigüitat com a text. El capítol sis analitza la tensió entre les imatges de la cacera i el sacrifici a l'Orestíada d'Èsquil. El capítol set analitza el Filoctetes de Sòfocles des del punt de vista dels rituals militars d'integració i les seves tensions amb la polis. El capítol vuit analitza la relació del culte dionisíac amb la tragèdia, des d'un punt de vista molt interessant i que no té gaire a veure amb Nietzsche. El capítol nou exposa diferents imatges i simbologies relacionades amb la màscara i la mirada, i una altra vegada remet aquestes figures al context històric que les origina. El capítol deu torna al mite d'Èdip per analitzar-lo en comparació amb la llegenda de Periandre, en què el tret destacat és l'esgerrament o defecte físic, que marca també una relació intrínseca amb el poder i l'heroïcitat. El capítol onze revisa la visió marxista de la historicitat de l'art, per plantejar la pregunta sobre si la tragèdia pot anar més enllà o no de la seva historicitat. La conclusió és optimista en aquest sentit, ja que segons Vernant la creació de ficció permet trobar significats en el text que van més enllà d'un moment històric determinat. El capítol dotze analitza la figura històrica d'Èsquil i el seu context per provar de fer llum sobre les seves obres. El capítol tretze analitza les imatges de l'escena central de Els set contra Tebes per tal d'oferir una interpretació global del sentit del text. El capítol catorze compara la trilogia tebana de Sòfocles amb altres versions del mite, per elucidar la relació entre la versió de Sòfocles i el context de la ciutat d'Atenes. El capítol quinze ofereix una anàlisi d'Èdip a Colonos per tal d'aclarir la relació de l'heroi amb les dues ciutats, Tebes i Atenes, i l'estatus jurídic en què el deixa el seu exili. El capítol setze analitza dues lectures històriques de l'Èdip Rei de Sòfocles: la Itàlia del segle setze i la França del divuit. El capítol disset analitza el text de Les Bacants d'Eurípides, i ofereix una explicació força detallada del culte dionisíac de l'època.
M'agrada: És una lectura que val la pena en tots els sentits.

junio 30, 2016

La història interminable (#100)

Archivado: junio 30, 2016, 7:41pm CEST por noemí

No et rendeixis mai, i la bona sort et trobarà.

Potser no és la millor obra de Michael Ende (1929-1995), però sí la més emblemàtica i reconeguda. Vaig triar-la per fer la ressenya número cent potser en part una mica per nostàlgia i potser també perquè hi ha moltes parts i moments que m'agraden de la seva lectura. El conjunt, com a obra, queda en una successió d'episodis sense gaire connexió els uns amb els altres, inscrits en l'arquetípica estructura rankiana del viatge de l'heroi. Ara bé, aquesta novel·la són dues històries de dos herois d'aquest tipus, que s'emmirallen l'una a l'altra en les dues meitats del llibre. D'una banda hi ha Atreyu, el protagonista de la història interminable com a relat, que és l'heroi que ha d'acomplir una missió per tal de salvar la terra de Fantasia. De l'altra banda hi ha Bastian, el protagonista d'allò que al principi entendríem com el relat marc, el lector de la història interminable com a text, però que després accedeix al món de fantasia per prendre'n possessió amb totalitat i, en aquest sentit, també per esdevenir-ne el tirà. Si Atreyu és l'heroi en el seu vessant idealitzat -al principi de la novel·la fins i tot podríem dir hiper-masculinitzat (per ser un nen de deu anys)-, Bastian té més aviat alguna cosa del que tenim tots els lectors: patològicament incapaç d'estar a l'alçada de l'ideal d'heroicitat ni de la bondat dels móns imaginats, imagina i crea sense límits els significats que faran créixer la història. Si t'hi pares a pensar, és com Roland Barthes fet novel·la: la història interminable és un relat que s'escriu i es reescriu contínuament només que per satisfer els desitjos del lector. El Vell de la Muntanya Errant és només un recurs del món de fantasia per tal de perpetuar-se ell mateix, el que Silas Flannery és a Si una nit d'hivern un viatger. El lector no ho sap en començar a llegir però, com a lector, és el referent últim del relat, i no és gaire habitual que se'ns doni aquest protagonisme en la ficció. A part d'això, he parlat d'hiper-masculinitat, i això també és un aspecte curiós de la missió que Bastian emprèn per arribar a salvar-se a si mateix, o el seu equivalent, estimar-se a si mateix. Tots els problemes marc de Bastian es deriven de la malaltia i mort de la mare. El paral·lel s'estableix en la ficció, quan la malaltia (necessàriament mortal) de tota la terra de Fantasia es tradueix en la malaltia de la seva emperadriu: no una figura maternal en el sentit arquetípic potser, sinó a un nivell més ontològic, com a orígen primordial, figura de la qual depèn que tot el món existeixi. Michael Ende no seria ell si no ens introduís en laberints filosòfics a l'alçada de l'enteniment dels infants. Finalment, la història acaba essent el viatge de Bastian per tal de trobar-se ell mateix i el seu lloc en el món que, a aquest nivell, s'acaba reduint a restablir el vincle amb el seu pare. En aquest sentit, l'experiència d'aquest relat acaba sent completament rodona i satisfactòria.

Sinopsi: Bastian Baltasar Bux és un noi grassonet, rebutjat per gairebé tothom, i alienat del seu propi pare des de la mort de la seva mare. Tot i que ell no ho sap, l'únic vincle que el lliga a la realitat és la seva imaginació desbordant i el seu interès per crear històries. Un dia, comet un acte de transgressió consistent a robar un llibre estrany que troba a la botiga de llibres de l'ancià senyor Coreander. El llibre, titulat La història interminable, l'introdueix al regne de Fantasia i a l'aventura d'Atreyu per tal de salvar-lo. El que no sap encara és que ell hi jugarà un paper fonamental.

M'agrada: Potser una mica morbós per part meva, però el capítol de la ciutat-espectre i la personalitat magnètica de Gmork m'han fascinat sempre des de la primera vegada que vaig llegir el llibre. I parlant de personalitats magnètiques, m'agrada Falkor, evidentment, el personatge que m'agradaria que m'acompanyés sempre que emprenc una aventura.

junio 23, 2016

Les ciutats invisibles (#99)

Archivado: junio 23, 2016, 1:04pm CEST por noemí

... és el moment desesperat quan es descobreix que aquest imperi que ens havia semblat la suma de totes les meravelles és una destrucció sense fi ni forma, que la seva corrupció és massa avançada perquè el nostre ceptre pugui posar-hi remei, que el triomf damunt dels sobirans adversaris ens ha fet hereus de la seva llarga ruïna.

I a hores d'ara és ben sabut què cal fer per aturar la destrucció: cercar i reconèixer qui i què, enmig de l'infern, no és infern, i fer-lo durar, i donar-li espai. Aconseguir tocar la sublimitat a través de la paraula escrita em sembla quelcom molt difícil: potser sembli una afirmació injusta, precipitada, poc meditada o reflexionada, però m'atreviria a afirmar que em sembla més difícil que aconseguir-ho amb la música o amb les arts plàstiques. Italo Calvino, a Les ciutats invisibles (1972), ens ofereix un llibre inclassificable, únic en la seva espècie, un motlle trencat d'aquells que apareixen una vegada a la vida, incomparable a qualsevol altra cosa. És un llibre que demana un esforç al lector, tot i que no un compromís: és una mena de joc al qual Calvino convida a jugar, però no demana més responsabilitat que deixar-se portar per l'experiència. Si realment no hi pots entrar, és millor aparcar-lo per a una altra estona -potser per a una altra vida-; si et ve de gust entrar-hi, tampoc està assegurat que t'hagi de canviar la vida. És d'aquells llibres que et canvien més aviat el moment present. És la seva virtut. Marco Polo i Kubilai Khan són dos personatges ficticis, imaginats, que no assumeixen cap responsabilitat respecte al seu entorn més que la reflexió reposada sobre quin és l'emblema definitiu: què fa que una ciutat sigui una ciutat, què fa que una comunitat sigui una comunitat. A la vegada, tampoc no poden estar segurs de l'existència d'un imperi, un món, un desert, més enllà de les parets del jardí on es troben. Kubilai és conscient que Marco Polo és un narrador d'històries, un imaginador professional, i que es reserva per a ell la Venècia tangible. Les ciutats invisibles també són ciutats imaginades, arquetips idealitzats de ciutats reals, o d'aspectes de ciutats reals que tots els habitants de ciutats físiques, reals, coneixem amb familiaritat. De vegades són ciutats etèries, subtils, reduïdes tan sols a les relacions entre els qui hi habiten. De vegades són ciutats sòlides, massisses, on no hi pot accedir l'aire per respirar. De vegades són reflexos o còpies d'altres ciutats, i ja sabem que sempre es perd (o es guanya) alguna cosa amb cada còpia. De vegades són projeccions envers un futur incert o salvatgement imposat a la realitat. De vegades són nostàlgies de passats que ja no tornaran, i com a tal, més invisibles que mai. D'una bellesa extravagant i de vegades excessiva, aquest llibre és un niu quasi inacabable de sorpreses i reflexions.
Sinopsi: Al palau -imaginari, fictici- de l'emperador de Mongòlia, Marco Polo exposa les descripcions de les ciutats que algun cop ha trepitjat en els seus viatges, sense que l'emperador estigui molt segur d'on arriben els límits de la seva ficció. Al rerefons, sempre una mateixa pregunta: si la ficció resta en les paraules o en les coses mateixes.
M'agrada: Les inacabables discussions i caràcters contraposats dels Lars i els Penats a la ciutat de Leandra.

junio 16, 2016

Carol (#98)

Archivado: junio 16, 2016, 8:00pm CEST por noemí

Aquesta és una novel·la força interessant de Patricia Highsmith (1921-1995). Es va publicar l'any 1951 sota pseudònim i sota un altre títol, The Price of Salt. El motiu era força obvi: als Estats Units de l'època, la mentalitat conservadora i l'actitud generalitzada de desconeixement i rebuig de l'homosexualitat feien d'aquest tipus de relats poc més que pornografia o, en altres casos, històries de rerefons moralitzant amb finals tràgics o dissortats. Tanmateix, el públic estava preparat per a un tractament seriós del tema i d'aquí la bona acollida d'aquest llibre. Les dues protagonistes, Carol i Therese, viuen la seva relació amb tota la naturalitat que el seu entorn immediat els denega. Tanmateix, el cas del divorci de Carol provoca obstacles entre elles. Per la seva banda, Therese haurà de començar a valorar i decidir per ella mateixa, ja que aquesta també és la novel·la del creixement de Therese, el seu procés des de la seva adolescència, força perllongada en el temps, fins arribar finalment a la presa de decisions que comporta l'edat adulta. La novel·la és un pèl lenta i feixuga, com de vegades pot ser la forma de narrar de Patricia Highsmith. El que passa és que en la majoria de les seves novel·les aquesta lentitud en l'estil ve compensada pel suspens de les propostes, i en aquest cas no és precisament una novel·la de suspens. Sí que hi ha misteris oberts, per això: la incertesa de saber si les protagonistes aconseguiran veure un final feliç, i també un to i una atmosfera de novel·la negra clàssica, encara que el contingut no correspongui ben bé a aquest gènere. Al començament de la novel·la sense anar més lluny, Therese treballa de venedora a la secció de joguines d'uns grans magatzems, i l'atmosfera tanmateix és fosca i sòrdida: els sentiments i pensaments de la protagonista queden emmarcats entre trens de joguina que recorren circuits tancats que no arriben mai enlloc. Les nines que l'envolten són figures femenines inertes, amb els ulls vidriosos, amb les quals es mercadeja fàcilment i, segons sembla, fins a l'infinit. Així doncs, ens alleuja saber que les dues dones tenen un final feliç, o almenys la possibilitat de veure'n un (ja que el final tampoc no sembla clarament definitiu). A la vegada, la forma com la relació es presenta a ulls del lector és un pèl pertorbadora. És una relació desigual: Carol sembla dominar Therese només amb la seva voluntat. I en aquest sentit, els diàlegs, esparsos i sintètics, reflecteixen aquesta desigualtat en tot moment. Els silencis, les omissions i els assentiments implícits de vegades diuen més de la relació que no pas semblaria. De vegades l'intercanvi de béns materials, o el fet mateix de comprar, sembla mediatitzar la relació, com si Carol decidís utilitzar el seu estatus social per guanyar la desposseïda i desemparada Therese. De fet, té a veure amb el personatge de Carol mateix: la possessió és la seva forma de ser en el món, per més que ella no ho articuli conscientment, però s'acaba fent palès encara que sigui inconscientment quan reclama la seva filla com a possessió. Tanmateix Carol no és una dona mesquina, perquè precisament la tragèdia implícita d'aquesta història de final feliç és que, per obtenir la felicitat, la renúncia serà duríssima. A la vegada, les imatges sobre les quals es basteix la història són força evocadores i suggestives: la majoria de vegades el significat va associat a un objecte personal, l'aparició del qual es repeteix al llarg de la trama. De la mateixa forma, a ulls de Therese, les relacions amb el seu promès i amb Carol es presenten com a possibilitats de dos viatges diferents. La relació heterosexual li proposa el viatge a Europa, de tall clàssic, de vella escola, d'infants consentits que juguen a ser artistes o bohemis. D'altra banda, el que li proposa Carol és el viatge iniciàtic per excel·lència de la novel·la americana: el de la carretera i la gran Amèrica.

Sinopsi: Una trobada casual entre les dues protagonistes provoca un gir radical en la vida de Therese. Quan s'enamora de Carol, trenca la relació amb el seu promès i emprèn un viatge amb ella a través dels Estats Units.

M'agrada: La forma com la novel·la està escrita, recreant-se en els detalls i donant molt de relleu a tots els personatges, incloent-hi els més secundaris.

No m'agrada: En determinats moments el ritme es fa una mica lent.

junio 10, 2016

Their Eyes Were Watching God (#97)

Archivado: junio 10, 2016, 12:50pm CEST por noemí

El sol s'havia post, però havia deixat petjades al cel. Era l'hora de seure als porxos a la vora de la carretera. Era l'hora d'escoltar i parlar. Havien estat eines sense llengua, sense orelles i sense ulls tot el dia. Mules i altres bèsties havien ocupat les seves pells. Però ara, el sol i el capatàs havien marxat, així que les pells van esdevenir poderoses i humanes. Van esdevenir senyors dels sons i de les coses menors. Es posaven nacions senceres a la boca. Estaven disposats a jutjar.

Their Eyes Were Watching God (1937), de Zora Neale Hurston (1891-1960) és una novel·la d'aquelles que es presenten com una raresa un cop de tant en tant. A la vegada, però, és un exemple clar i diàfan, en tota la seva profunditat i tot el seu dolor, de com la veu de les dones no s'ha de construir al llarg de la història: ja hi era allà des del principi, amatent, esperant per ser escoltada. La seva autora va pertànyer a la Renaixença de Harlem dels anys 20 però, potser per prioritzar el punt de vista femení en la seva obra, va quedar en un lloc marginal, qualificada de lectura menor, i la crítica acadèmica no la va redescobrir fins ben bé als anys 70 i 80, quan gent com Alice Walker o Toni Morrison van posar sobre la taula el fet que l'opressió racial, per a les dones, és doble: afecta la raça i el gènere. La novel·la explica la història de Jeanie Crawford i la seva lluita per la llibertat i per fer valer la seva veu, la majoria de vegades en contra dels dictats i les convencions socials. El fantasma del passat de l'esclavitud i la por pel seu futur aboca la seva àvia a casar-la amb un propietari ric a l'edat de només setze anys: rere el pretext d'assolir una seguretat material i econòmica, ella es troba atrapada en un destí que no ha escollit. Per això decideix escollir ella mateixa a qui estimar: la seva fuga amb el segon marit, Joe Starks, sembla satisfer-la al principi, però aviat se n'adona que no tot és com havia imaginat. Rere l'enamorament inicial, descobreix la hipocresia que implica la façana de respectabilitat, i el maltractament continuat que imposen els comportaments vistos com a socialment acceptables: la gelosia com a norma de la relació de parella; i la dona silent, en segon pla, que el marit exposa com a propietat o marca de classe o prestigi. Jeanie, però, és el personatge fort, la dona que no es calla la seva opinió, encara que moltes vegades quedi en resistència aparentment submissiva. En un moment de duresa extrema en el relat, aprofita que el seu marit està a les portes de la mort i que no es pot aixecar del llit per dir-li tot allò que ha estat callant durant ben bé uns vint anys. Al cap de mitja novel·la més o menys, la Jeanie viuda, prop dels quaranta anys, es troba en una situació de llibertat que no havia experimentat mai abans, i inicia la tercera relació amb Tea Cake, un home força més jove que ella, almenys per als criteris de l'època. Tanmateix, no queda gaire clar si aquest finalment serà l'heroi de la història que representarà la felicitat per a la protagonista o es convertirà, simplement, en el tercer opressor, i aquesta ambigüitat bàsica és un dels elements més interessants i intrigants de la història. Un altre dels seus grans atractius és la bellesa de la seva prosa, que barreja la narració dels fets amb imatges i metàfores d'una bellesa captivadora, que connecten la natura amb la subjectivitat del personatge principal de formes altament reveladores. D'altra banda, els moments de violència són molt durs i directes, sense concessions, i això fa de la novel·la una experiència agredolça com al vida mateixa: després de la riuada, les autoritats demanen als supervivents que enterrin els cossos dels blancs en caixes, i que cobreixin de fang els dels negres. Tot i que és una mica difícil de llegir perquè està en dialecte i hi surten molts personatges, és una lectura d'aquelles que es gaudeixen per la seva originalitat i bellesa intrínseques.
Sinopsi: Their Eyes Were Watching God narra la trajectòria vital de la protagonista a través de les seves successives relacions. Per la seva condició suposadament privilegiada i la seva llibertat personal, tota la seva vida ha estat objecte dels comentaris i judicis de la gent al seu voltant. Quan la novel·la arrenca, sembla que el seu últim amor l'ha abandonada, i la història es construeix en forma de flashback cap als seus orígens, que enllaçarà amb la situació present. Com es resoldrà aquesta és un dels grans misteris que perduren fins al final de l'obra. A més, la novel·la és un retrat social franc i lúcid de l'època de la segregació al sud dels Estats Units.
M'agrada: La seva originalitat i la seva manca de concessions.

junio 07, 2016

De revolucions i paraigües (2)

Archivado: junio 7, 2016, 2:48pm CEST por noemí

Un món boig, revolucionat, convulsiu. Un règim que preserva tabús i desinformacions al preu que sigui, que precinta el lloc dels fets en el secretisme i el misteri mentre pretén donar ales al turisme internacional, que autoritza el record en una part del seu territori per tal de preservar un silenci adamantí, exclusiu, blindat, governamental. Si s'ha guanyat alguna cosa, potser, és que els estudiants de Hong Kong i Taiwan comencin a parlar de l'"esperit del 4 de juny". Les tensions i divisions polítiques a Hong Kong mateix en són un senyal. No és sols la commemoració d'una massacre que mai no hauria d'haver tingut lloc, sinó també la reproducció mateixa d'aquelles reivindicacions.
[edition.cnn.com]
[www.therecord.com]
[www.abc.net.au]

junio 02, 2016

One

Archivado: junio 2, 2016, 1:22pm CEST por noemí

Es podria pensar que és una de les millors cançons mai escrites només amb la seva versió original, la d'U2. Però suposo que esdevé llegenda si la poses en mans d'una llegenda.

mayo 27, 2016

El procés (#96)

Archivado: mayo 27, 2016, 1:13pm CEST por noemí

Algú devia haver escampat mentides sobre en Josef K., perquè un matí, sense haver fer res dolent, el van arrestar.

És una novel·la impressionant. Només havia llegit La Metamorfosi amb anterioritat, però ara que he llegit El procés he entès una mica millor de què parla Franz Kafka (1883-1924) quan crea distòpies sospitosament semblants a la realitat. Crec que no intentava pas revolucionar la literatura contemporània ni crear una forma nova d'escriure. Em sembla que aquesta novel·la és força realista, al capdavall. Autobiogràfica, almenys. No en el sentit obvi, literal. Però sí a nivell simbòlic, pel que fa a la situació que el protagonista ha d'afrontar. I si algun cop heu estat al mateix lloc que Josef K., no costa gaire fer-se'n a la idea. Tampoc no crec que intentés escriure per a ningú en concret ni esperés tenir un públic en particular: les seves obres es van salvar de la crema que ell mateix havia disposat. Tanmateix, no se'n va encarregar ell, de cremar-les: les va confiar a algú altre. És molt difícil interpretar aquesta novel·la així directament només amb la informació que rebem en llegir-la. De fet, la novel·la és un gran misteri en si mateix: un dia, algú es presenta a casa d'en K. per arrestar-lo, i el relat cobreix l'any que dura el seu procés. Ell està convençut de la seva innocència, però els seus intents de provar-la davant dels jutges l'endinsen en un laberint de dimensions gegantines en què sempre hi ha un nivell superior on accedir i un oficial més poderós a qui convèncer, on sempre hi ha una porta lateral per on accedir a una altra opció desconeguda fins al moment. A més, mai no pot arribar a estar segur de les intencions d'aquells que s'ofereixen a ajudar-lo. D'altra banda, també costa interpretar les accions del mateix protagonista: a estones sembla estar reaccionant de forma irracional i estúpida davant d'un sistema organitzat amb una racionalitat matemàtica, com un engranatge perfecte. A l'inrevés també funciona: potser K. només intenta ser raonable davant d'un món sistèmic, plenament burocràtic, que no té cap mena de sentit. Tanmateix, tampoc no hi ha un argument definit: cada capítol és un episodi sol, fragmentari, inacabat, i tampoc no sembla que hi hagi un missatge a treure'n. Això ens pot portar a dues lectures, sense que cap d'elles sigui definitiva o excloent respecte a l'altra. D'una banda, hi ha un enfocament metafísic, que tracta de l'existència humana en general, i que va prenent més força a mesura que el relat s'apropa al final. No sé de què sóc culpable, però m'han acusat o assenyalat quasi, per dir-ho així, des d'abans de néixer, sense haver fet res per escollir la situació on sóc ara. Al capdavall, no arribem a conèixer mai l'autoritat més alta que ha decidit o ha de decidir, o jutjar, sobre la nostra existència. L'altra lectura, que a mi m'agrada més, és política: no cal esmerçar gaire imaginació per veure una mena de premonició del que després serien els grans totalitarismes del segle vint. Recordem que la burocràcia hi juga un paper molt important en aquests règims, històricament. Tanmateix, crec que la lectura política no cal ni tan sols que vagi tan lluny. Hi ha molts trets de l'organització quotidiana de la vida que acaben en llocs terriblement absurds. A estones em recordava Horkheimer i els de Frankfurt: el món administrat que no coneix l'amor, el sistema contra la vida. Per exemple, a mi em va semblar un reflex de com està organitzat el mercat laboral avui dia. T'has de congraciar amb un sistema que tu no has escollit i que, a més, imposarà totes les condicions. T'has d'esforçar al màxim per entrar dins la roda i mantenir-t'hi (sobre tot, que ningú arxivi el teu procés). T'esforces al màxim per causar una bona impressió, per seguir escrupolosament tots els procediments al teu abast i, al final, te n'adones que facis el que facis el resultat final no depèn de tu. D'altra banda, si et rendeixes i decideixes no fer res al respecte, la resposta lògica a aquesta actitud és que definitivament no estàs fent prou. De vegades, la situació et deixa dins d'un cercle. Val a dir que això només és un exemple, però és més o menys d'aquesta forma que funciona la lectura política del llibre.
Sinopsi: No és que hi hagi molt a explicar d'entrada, perquè és un relat que atrau més pel seu ritme, les seves imatges i els constants misteris que hi apareixen que no pas perquè tingui una línia argumental molt definida. L'únic que cohesiona la història és precisament el procés, un compte enrere que intervé inexorablement en contra del protagonista.
M'agrada: La seva ambigüitat i la forma com el relat queda completament obert a la interpretació.

mayo 19, 2016

Beautiful Losers (#95)

Archivado: mayo 19, 2016, 12:59pm CEST por noemí

L'amor no es pot atresorar. Hi ha una part de Jesús en cada crucifix manufacturat? Crec que sí. El desig canvia el món! Què fa que un vessant de la muntanya cobert d'aurons es torni roig? Pau, fabricants de quincalla religiosa! Teniu a les mans material sagrat! Catherine Tekakwitha, veus com m'exalto? Com vull que el món sigui místic i bo? Són diminuts els estels, al capdavall? Qui ens posarà a dormir? Hauria de guardar les ungles? La matèria és sagrada?

Publicada en català com a Bells perdedors, aquesta novel·la de 1966 és una de les poques novel·les (dues, de fet) que Leonard Cohen ha publicat. És una lectura difícil, confusa però apassionant, que no recomanaria a ningú que no s'hagués familiaritzat prèviament amb l'imaginari poètic de l'autor. I tot i així és una novel·la que cal manipular amb cura, sense intentar forçar-la, sagrada i profana a la vegada, com si fos un crucifix de plàstic comprat en un basar xinès, i de fet, com resulta ser gran part de l'obra de Leonard Cohen. Aquesta novel·la no us ajudarà gaire si li heu agafat afecte a l'ancià vulnerable, el del cor trencat d'aquests últims anys, que composa Come Healing, You Got Me Singing o Going Home. M'agradaria molt llegir la novel·la que Cohen publicaria avui dia on, estic segura, l'enigmàtica Heather hi tindria un paper destacat, però Beautiful Losers no té res a veure amb tot això. L'any 1966 Cohen és molt lluny encara de voler tornar a casa sense la seva tristesa. És el jove de mirada vidriosa que ha pres més drogues que no pas li convenen al seu art i que, mentre gran part de la seva generació és a l'Índia ensumant encens, ell ha anat a trobar el sol d'una illa grega. Ell mateix va dir que la novel·la que ens ocupa era fruit d'una insolació, i un cop la tenim a les mans, no costa gaire de fer-se'n a la idea. A la vegada, també és molt difícil prendre-se-la seriosament, o al menys, del tot seriosament. En gran part d'aquesta novel·la, com en general passa amb les seves primeres etapes, hi ha un intent de donar-se importància o una necessitat d'haver de demostrar alguna cosa, i és precisament quan Cohen abaixa la guàrdia que aconsegueix tocar la sublimitat. Sempre ha estat així. Però aquí ho porta potser un pèl massa a l'extrem quan el jove de la mirada vidriosa prova de presentar-se a ulls del lector com a acadèmic de certa edat que afronta el dol i l'envelliment, en el fons, com si seguís tenint vint anys. Si t'ho mires bé, en alguns moments és entranyable, i crec que l'ancià d'avui dia també s'ho miraria així. Un pèl massa experimental i un pèl massa dels seixanta per interessar a tots als públics o a qui no sigui seguidor incondicional de Cohen, però tot i així, hi ha moments en què les línies argumentals prenen sentit de formes insospitadament magistrals. La política quebequesa del moment i la història dels natius americans al Canadà són aspectes molt interessants de la trama, que s'acaben fonent amb les vicissituds dels personatges principals d'una forma molt intel·ligent. Catherine Tekakwitha, per exemple, es torna blanca un cop morta i elevada a la santedat, però només en aquest moment final comprenem amb tota la seva serietat l'episodi en què miraculosament tenyeix de roig el món dels colonitzadors.

Sinopsi: La novel·la enfoca les vides de quatre personatges principals, des del punt de vista d'un protagonista sense nom i, gairebé, sense identitat. Aquest protagonista entra en un triangle amorós (i amb triangle vol dir que hi ha sexe en les tres possibles direccions) amb la seva dona i el seu amic d'infància, i a la vegada també entra en una relació d'obsessió amb la vida d'una santa iroquesa del segle disset, la biografia de la qual acaba mostrant paral·lelismes amb la dels personatges del present. Tot i així, l'argument és realment secundari en una novel·la que es basteix a base de fragments d'introspecció profundament poètics, força imatgeria masturbatòria, passatges certament al·lucinogens i alguns diàlegs realment sucosos.

M'agrada: Més que la novel·la en conjunt, els seus moments de saviesa.

No m'agrada: Les línies argumentals de la història, un pèl barroques per al meu gust, em fan venir la impressió que el Cohen narrador no està a l'alçada del Cohen poeta, el del Llibre de l'anhel, per exemple, perquè precisament els millors passatges de la novel·la són quan s'hi apropa.

mayo 13, 2016

La dona del tinent francès (#94)

Archivado: mayo 13, 2016, 1:14pm CEST por noemí

Vestia de negre. El vent li movia la roba, però la figura restava immòbil, mirant, mirant fixament el mar, més com un monument vivent als ofegats, una figura sortida d'un mite, que com un fragment apropiat de la trivial vida provinciana.

Aquesta novel·la de John Fowles (1926-2005) va ser escrita l'any 1967, i val a dir que potser és coneguda per la seva adaptació cinematogràfica més que per qualsevol altra cosa. Ara bé, aquesta és una percepció injusta respecte a una novel·la d'una elaboració molt complexa, amb multiplicitat de nivells i de lectures, i que desafia constantment les expectatives que els lectors puguin tenir sobre el gènere de la novel·la en si mateix. No sols això, també pretén mirar enrere cap a una època victoriana que comença a flairar temps de crisi, per fer-ne una revisió crítica i a estones satírica, des de la perspectiva existencialista i postmoderna dels anys seixanta. En el moment en què se situa l'acció, l'obra de Darwin és un discurs emergent en l'època, tot i que el protagonista no arriba a copsar-ne totes les implicacions profundament, o potser només ho fa quan ja és massa tard; i Marx es troba a la Biblioteca Nacional a Londres redactant el seu Capital. Freud amb nom i cognoms només apareix com a tal en una nota al peu del text de la novel·la, però les complicacions derivades de la moral sexual de l'època, especialment la repressió que pateixen les dones, comencen a fer-se patents en els comportaments privats, i provocaran també força mals de cap al protagonista. La seva lectura a estones recorda Umberto Eco o Italo Calvino per les contínues incursions en la metaficció, i també per un to deliberadament highbrow però que també sap riure's d'ell mateix arribat el moment. El millor de l'argument és la invitació que l'autor fa als lectors per tal que juguin amb els personatges i les eleccions que se'ls presenten, especialment al protagonista. D'aquesta manera, el que al principi semblen personatges amb psicologies coherents i ben definides acaben revelant-se com a enigmes que els lectors han de provar de resoldre.
Sinopsi: Charles Smithson, un cavaller anglès aficionat a la paleontologia, es debat entre romandre fidel a la seva promesa o entrar en una relació clandestina amb Sarah, una institutriu marcada socialment per una aventura amorosa del passat.
M'agrada: Sobre tot les nombroses digressions de l'autor per comentar aspectes de l'època que està tractant, i també la multiplicitat de finals, que dóna peu a nombroses interpretacions.

mayo 08, 2016

La política de la pell

Archivado: mayo 8, 2016, 12:46pm CEST por noemí

Vivim en temps de viralitat, i això vol dir que les proverbials mil paraules faran un discret pas enrere per cedir el lloc de primera fila a la imatge en qüestió. Pensament crític que fa un pas endavant, quan la política trepitja el carrer i es converteix en política del cos, de la pell, del tu a tu. És la clara i simple contradicció, viva i present, a la ideologia xenòfoba i excloent cridada en forma d'eslògan i feta passar, cínicament, per afirmació de nacionalitat.

mayo 06, 2016

Ragtime (#93)

Archivado: mayo 6, 2016, 12:32pm CEST por noemí

Coneixia els principis de la fotografia però també veia que les pel·lícules depenien de la capacitat dels humans, animals o objectes de deixar en penyora un fragment d'ells mateixos, residus d'ombra i llum que quedaven enrere. Escoltava la Victrola amb fascinació i hi posava el mateix disc una vegada i una altra, fos quin fos, com per assegurar-se de la resistència d'un esdeveniment duplicat.

Ragtime (1975) d'E. L. Doctorow (1931-2015) és una novel·la molt recomanable. La trama està ambientada a la primera dècada del segle vint, i principalment parla de la fundació de l'estil de vida dels Estats Units i del seu discurs oficial, des de la visió lúcida i contestatària de qui mira al passat amb la minuciositat del col·leccionista de rareses. La trama està plena de col·leccionistes i també d'una gran varietat de rareses, i el missatge principal que transmet als lectors és que s'ha d'aprendre a mirar precisament amb aquesta intensitat, perquè és en les anècdotes i els detalls on podem trobar informació bàsica sobre la imatge de conjunt. Al llarg del seu desenvolupament, la mostra de personatges, històrics i ficticis, que hi apareix ens presenta com la gran ideologia de l'Amèrica capitalista es construeix a base de deixar gent als marges d'aquest discurs, i com aquests últims, en la seva lluita per la justícia social o directament per la seva dignitat humana, queden estigmatitzats com els altres o els indesitjables a qui cal marcar, evitar, i combatre. Ara bé, la velocitat vertiginosa i la fragmentació amb què se'ns ofereixen els esdeveniments ens donen una idea del tipus de relat que hi trobarem: d'alguna forma és un relat d'orígens, és un relat del desmantellament d'Europa i la seva resurrecció en una forma diferent als Estats Units, és també un relat del naixement de les indústries de l'entreteniment i del mite de l'empresari fet a si mateix. És també un relat de tensions racials i socials d'una violència extrema. Poc més es pot explicar d'una col·lecció d'històries a petita escala, més aviat un mosaic de diversos retrats, personatges, anècdotes vàries, i també decisions vitals que marquen les vides dels personatges. Costa de descriure aquesta novel·la sense més, perquè és un llibre que actua de forma absorbent quan el comences a llegir: és difícil no deixar-se portar pel ritme del relat i abans que te'n puguis adonar ja ets a l'última pàgina. En aquest sentit, l'estil musical que dóna títol a la novel·la és força il·lustratiu del que hi trobarem: un compàs uniforme i constant, quasi com un soroll de fons, i la variació juganera i canviant dels diferents temes principals.
Sinopsi: L'any 1902, el Pare trasllada tota la família a New Rochelle, un dels exclusius barris residencials de Nova York. L'arquitecte Stanford White desmantella Europa per portar-la als seus nous edificis, a la vegada que Harry Houdini presenta els seus espectacles i Henry Ford desenvolupa la cadena de muntatge. L'anarquista Emma Goldman esperona les classes treballadores amb el seu discurs igualitari, i un pianista negre, Coalhouse Walker, va a veure la seva promesa amb el seu Ford T. Les vides de tots els membres de la família estan a punt de canviar, però ells encara no ho saben.
M'agrada: Els petits detalls i sorpreses que van apareixent escampats per l'argument.

abril 29, 2016

Fragments de Toni Morrison

Archivado: abril 29, 2016, 11:59am CEST por noemí

La seva saviesa, en explicar el paper opressor, i d'altra banda el paper purificador i creador, del llenguatge. Podeu llegir el text sencer de la seva conferència de recepció del Premi Nobel de Literatura (1993) en el següent enllaç:
[www.nobelprize.org]
El saqueig sistemàtic de la llengua es pot reconèixer per la tendència dels seus usuaris d'abandonar les seves propietats matisades, complexes, de donar a llum, en favor de l'amenaça i la subjugació. El llenguatge opressiu fa més que representar la violència: és violència; fa més que representar els límits del coneixement: limita el coneixement. Tant si és el llenguatge abstrús de l'estat o el fals llenguatge dels mitjans de comunicació sense pensament; tant si és l'orgullós però calcificat llenguatge de l'acadèmia o el llenguatge subordinat a la comoditat de la ciència; tant si és el llenguatge maligne de la llei-sense-ètica, o el llenguatge dissenyat per a l'estranyament de les minories, que amaga el saqueig racista en la seva galta literària -- ha de ser rebutjat, alterat i denunciat. És el llenguatge que beu sang, que embolica vulnerabilitats, que entafora les botes feixistes sota els erminis de respectabilitat del patriotisme mentre avança sense aturador vers l'enfonsament de la ment que ha tocat fons. El llenguatge sexista, el llenguatge racista, el llenguatge teista -- tots són típics de la política dels llenguatges de dominació, i no poden permetre nous coneixements o encoratjar l'intercanvi mutu d'idees.
La lliçó convencional de la història de la Torre de Babel és que el col·lapse va ser una desgràcia. Que va ser la distracció, o el pes de massa llengües que va precipitar l'arquitectura defectuosa de la torre. Que una llengua monolítica hauria accelerat la construcció i que s'hauria arribat al cel. El cel de qui?, es pregunta ella. I de quina mena? Potser la consecució del Paradís era prematura, una mica precipitada si ningú podia prendre's el temps de comprendre altres llengües, altres perspectives, altres períodes narratius. Si ho haguessin fet, el cel que imaginaven l'haurien pogut trobar als seus peus. Complicat, exigent, sí, però una visió del cel com a vida; no com a cel després-de-la-vida.
La vitalitat de la llengua rau en la seva habilitat per demarcar les vides reals, imaginades o possibles dels seus parlants, lectors o escriptors. Tot i que de vegades el seu equilibri s'assoleix desplaçant l'experiència, no és un substitut per aquesta. S'arqueja cap al lloc on resideix el significat. Quan un president dels Estats Units va reflexionar sobre el cementiri en què el seu país s'havia convertit, va dir, "El món no se n'adonarà ni recordarà per gaire temps el que diguem aquí. Però mai no oblidarà el que es va fer aquí," les seves paraules resulten estimulants en les seves propietats de mantenir la vida, perquè refusen encapsular la realitat de sis-cents-mil morts en una guerra racial cataclísmica. Refusant de monumentalitzar, desdenyant la paraula "definitiva", la síntesi precisa, reconeixent la "incapacitat de sumar o restar", les seves paraules fan deferència a la incapturabilitat de la vida per la qual ploren. És el reconeixement que el llenguatge no pot estar mai a l'alçada de la vida definitivament. Ni ho hauria d'estar. El llenguatge mai pot arribar a "fixar" l'esclavitud, el genocidi, la guerra. Ni hauria d'aspirar a l'arrogància de ser capaç de fer-ho. La seva força, el seu èxit, es troba en el seu intent d'abastar l'inefable.

Toni Morrison

abril 23, 2016

Feliç dia

Archivado: abril 23, 2016, 1:35pm CEST por noemí

Feliç dia, lectors i lectores! Gràcies per seguir endavant en això de salvar els mots.

Arc d'Esperança, El Prat de Llobregat

abril 14, 2016

Fragments de les Tesis de Benjamin

Archivado: abril 14, 2016, 12:43pm CEST por noemí

Els he traduït al català comparant les dues versions castellanes disponibles on line: la traducció de Bolívar Echeverría (2004) i la de Jesús Aguirre (1973).

Walter Benjamin

El cronista que narra els esdeveniments sense distingir entre els grans i els petits respon amb això a una veritat: que res del que ha esdevingut alguna vegada ha de donar-se per perdut per a la història. (III)
La veritable imatge del passat passa de llarg veloçment. El passat només es pot atrapar com la imatge que pampallugueja, per no tornar mai més, en l'instant en què es fa cognoscible. (...) La veritable imatge del passat és una imatge que amenaça amb desaparèixer en tot present que no es doni per al·ludit en ella. (V)
Articular històricament el passat no significa conèixer-lo "com va ser veritablement". Significa apropiar-se del seu record tal com aquest rellueix en l'instant de perill. (...) El perill amenaça tant la permanència de la tradició com la seva recepció. En tots dos casos, el perill és el mateix: prestar-se com a instrument de la classe dominant. En cada època cal provar d'arrencar la tradició de mans del conformisme, que sempre està a punt de sotmetre-la. (VI)
Tots els qui fins a dia d'avui s'han fet amb la victòria desfilen en la marxa triomfal dels dominadors del present, que passa per sobre dels que han quedat per terra. I com és costum, el botí de guerra també marxa en el seguici triomfal. El seu nom és béns culturals, i el materialista històric els ha d'observar com a espectador distanciat. Ja que els béns culturals que abasta amb la mirada, tenen tots sense excepció una procedència en què no es pot pensar sense horroritzar-se. La seva existència no es deu només a la fatiga dels genis que els han creat, sinó també a la servitud anònima dels seus contemporanis. No hi ha cap document de la cultura que no ho sigui també de la barbàrie. I igual que ell mateix no està lliure de barbàrie, tampoc ho està el seu procés de transmissió. Per això el materialista històric es distancia d'aquest en la mesura que pot. Considera com a missió raspallar la història a contrapèl. (VII)
Hi ha un quadre de Klee que es titula Angelus Novus. S'hi veu un àngel que sembla allunyar-se de quelcom en què clava la mirada. Té els ulls desorbitats, la boca oberta i les ales esteses. I aquest ha de ser l'aspecte de l'àngel de la història. Té el rostre girat vers el passat. El que nosaltres veiem com a cadena d'esdeveniments, ell ho veu com a catàstrofe única, que amuntega als seus peus ruïna sobre ruïna, incessantment. A l'àngel li agradaria aturar-se, despertar els morts i restaurar el que s'ha destruït. Però un huracà bufa des del paradís, i s'enreda en les seves ales, i és tan fort que l'àngel ja no pot plegar-les. Aquest huracà l'arrossega irresistiblement cap al futur, al qual dirigeix l'esquena, mentre els munts de ruïnes creixen davant d'ell fins al cel. Aquest huracà és el que nosaltres anomenem progrés. (IX)
La teoria de la socialdemocràcia, i encara més la seva pràctica, s'ha determinat per un concepte de progrés que no s'atén a la realitat, sinó que té pretensions dogmàtiques. Tal i com apareix en els caps dels socialdemòcrates, el progrés és, en primer lloc, el progrés de la humanitat mateixa (no sols de les seves habilitats i coneixements). En segon lloc, és un progrés sense fi (en correspondència amb una perfectibilitat infinita de la humanitat). En tercer lloc, passava per ser essencialment imparable (recorrent un curs automàtic, en línia recta o en espiral). Cadascun d'aquests predicats és controvertible, i en cadascun d'ells es pot iniciar una crítica. (...) La idea d'un progrés del gènere humà en la història és inseparable de la representació del seu avanç a través d'un temps homogeni i buit. La crítica d'aquesta representació del moviment històric ha de constituir la base de la crítica a la idea de progrés. (XIII)
En la idea de la societat sense classes, Marx va secularitzar el temps messiànic. I això està bé. La desgràcia comença quan la socialdemocràcia eleva aquesta idea a "ideal". L'ideal va ser definit en termes neokantians com a "tasca infinita". (...) Un cop definida la societat sense classes com a tasca infinita, el temps buit i homogeni es va transformar, per dir-ho així, en una sala d'espera, en la qual s'esperaria amb més o menys paciència l'adveniment de la situació revolucionària. En realitat, no hi ha instant que no pugui ser oportunitat revolucionària --només que aquesta s'ha definir en la seva singularitat específica, és a dir, com a oportunitat d'una solució completament nova davant d'una tasca completament nova. Al pensador revolucionari, l'oportunitat revolucionària pròpia de cada instant històric se li confirma a partir d'una situació política donada. Però també se li confirma, i no en menor mesura, per la clau que dota aquest instant de la capacitat d'obrir un determinat recinte del passat, que fins llavors havia estat tancat. L'entrada en aquest recinte coincideix estrictament amb l'acció política; i és a través d'ell, que aquesta, per radical que sigui, es dóna a conèixer com a messiànica. (XVIII)
Segur que els endevins que preguntaven al temps pels secrets que guarda dins seu no l'experimentaven com a homogeni o buit. Qui té això ben present pot arribar potser a fer-se una idea de la forma com el passat era entès en la rememoració, és a dir, precisament com a passat. Se sap que els jueus tenien prohibit investigar el futur. La Torà i la pregària els instrueixen, en canvi, en la rememoració. Això els alliberava de l'encanteri del futur, al qual sucumbeixen aquells que busquen informació en els endevins. Malgrat això, el futur no es va convertir per als jueus en un temps homogeni i buit. Perquè en el futur, cada segon era una petita porta per la qual podia passar el Messies. (Apèndix B)

Angelus Novus, de Paul Klee

abril 08, 2016

Síria, la paraula de l'exili

Archivado: abril 8, 2016, 1:36pm CEST por noemí

Magnífica exposició de fotografies i testimonis que trobem a l'entrada de la biblioteca Antonio Martín fins al 22 d'abril. La mirada i la paraula, que s'agafen la mà davant l'horror.

[www.elprat.cat]

Mireu la notícia al següent enllaç:

[el-prat-tv.xiptv.cat]

abril 01, 2016

Starman

Archivado: abril 1, 2016, 12:21pm CEST por noemí

Ell és l'home dels estels...

marzo 26, 2016

Tolkien i la modernitat

Archivado: marzo 26, 2016, 2:23pm CET por noemí

[www.nuvol.com]
Aquesta discussió va tenir lloc fa dos anys i, al meu parer, no arriba ni a polèmica. És inútil provar de conciliar opinions inconciliables, especialment quan depenen de gustos personals. Per començar, partim de la base que llegir el que a un li agrada no fa mal a ningú. L'autor de l'article diu que el Silmaríl·lion de Tolkien fa avorrir les pedres i que El Senyor dels Anells és llarg i feixuc. Si aquesta és la seva experiència, cap problema: jo vaig haver de deixar de llegir La cançó de gel i foc de Martin perquè literalment em queia de les mans. També he llegit El nom del vent de Patrick Rothfuss i ni de bon tros em va semblar "un llibre esplèndid", ans al contrari.
Per tant, no cal emprenyar-se amb un article que es basa en l'opinió personal pel fet que expressi opinions personals. Ara bé, reconec que em va molestar una mica l'estil de l'escrit, no només perquè intenti passar opinions personals per afirmacions objectives, sinó, bàsicament, pel to prescriptiu que adopta: "és hora que sortiu de l'armari i confesseu en públic allò que penseu en privat". Sense comentaris.
Ara bé, hi ha un matís que ni l'autor de l'article ni ningú dels qui el van comentar va destacar, i m'agradaria que quedés dit aquí, per si a algú li pot resultar aclaridor. Té a veure amb la crítica al conservadorisme tolkienià, que bàsicament s'acostuma a reduir al seu rebuig de la modernitat. Subscric completament la caracterització de Tolkien com a "fervent catòlic oposat a la modernitat" i del to dels seus textos com a "to nostàlgic cap a un passat rural suposadament idíl·lic". Afirmar el contrari seria faltar a les dades objectives, i als escrits de Tolkien mateix. Ara bé, en aquest cas, conservadorisme no és el mateix que reaccionarisme, i hauríem d'entendre ben bé a què s'està referint Tolkien amb modernitat.
És evident que modernitat implica la mecanització i urbanització de l'antic món rural. Tanmateix, per a ell, modernitat implica també, i aquest és un aspecte bàsic per tal d'entendre la seva obra, la mecanització de la guerra a un nivell mai vist abans de l'any 1914, amb el conseqüent augment exponencial de la seva brutalitat. Aquesta va ser l'experiència del Tolkien soldat a la batalla del Somme l'any 1916, una de les més sagnants de la Primera Guerra Mundial. La seva experiència personal va ser: "acabada la guerra, tots els meus amics, excepte un, eren morts". Això no vol dir que El Senyor dels Anells sigui cap mena d'alegoria de res, però només des d'aquesta experiència vital es pot entendre la perseverança contra tot pronòstic dels humans i l'apatia de tall existencialista dels elfs. I, és clar, les fantasmagòriques imatges de cadàvers sota l'aigua (cadàvers de guerres passades) a l'episodi del Marjal dels Morts a Les Dues Torres. Recordem també, per exemple, episodis com el Tossal dels Túmuls. Per a ell, doncs, el passat pot resultar espectral, pertorbador i completament desolat, com podem veure en molts passatges de la seva obra en què apareix preocupat per la incapacitat humana de poder arribar a "guarir el món".
La Primera Guerra Mundial va canviar la cultura europea irrevocablement. Els traumes de guerra van poblar les obres d'autors britànics i alemanys de diferents estils i formes d'expressió artística. El trauma de Tolkien no és menys que el de ningú per haver trobat un lloc a la literatura fantàstica. I, evidentment, no és el tema exclusiu de la seva obra, tot i que hi jugui un paper important. Òbviament, això no el converteix en un autor progressista, ni molt menys, ni afegeix cap factor d'entreteniment a una obra tan avorrida per a alguns. Ara bé, jo subscric la tesi de Lloyd Alexander, que la fantasia no és una evasió de la realitat sinó una forma de comprendre-la i, en aquest sentit, comprendre el context en què apareix una obra literària ens pot ajudar a comprendre'n també les complexitats.
Respecte a la participació de Tolkien a la batalla del Somme i la influència d'aquesta experiència a la seva obra, uns articles força informatius:
[news.bbc.co.uk]

[www.telegraph.co.uk]

Il·lustració de J. R. R. Tolkien per a El Hobbit

marzo 17, 2016

Song of Solomon (#92)

Archivado: marzo 17, 2016, 1:17pm CET por noemí

No pots marxar volant i deixar enrere un cos.

El protagonista d'aquesta novel·la, Milkman Dead, ha lamentat tota la vida el fet de no poder volar. De fet, el seu naixement als anys 30 va venir marcat per un altre vol, el del seu veí Robert Smith, que va provar de volar des del terrat de l'hospital de Mercy, Michigan. Les seves ales blaves omplien l'escena i causaven l'expectació dels curiosos, però ell es va esclafar contra el paviment en un bassal de sang. Aquest és el punt d'arrencada de Song of Solomon (1977) de Toni Morrison, una de les novel·les més representatives del realisme màgic a la literatura dels Estats Units. A partir d'aquest moment el que tenim són les aventures vitals i existencials de Milkman, en forma de viatge iniciàtic, per arribar a trobar les seves arrels, i descobrir si finalment serà capaç de volar, i encara més important que això, quin en pot ser el preu. La novel·la, de fet, està escrita com a revisió dels mites clàssics, i barreja la tradició occidental amb la tradició del folklore africà transmesa de pares a fills pels descendents dels primers esclaus africans. La seva resistència a l'opressió dels blancs i el desig de llibertat, així com les contradiccions que aquesta escapada comporta, conformen un dels motius principals de l'argument, que ens porta, amb un ritme quasi frenètic, del present als orígens i dels orígens de tornada al present. En aquest sentit és una novel·la que tracta la comunitat afroamericana des del punt de vista polític, i planteja els dilemes que han d'afrontar davant la violència dels blancs, però també davant l'opressió dins la pròpia comunitat negra. A la vegada, els personatges femenins són exemples d'un altre tipus de resistència, la de qui es queda als marges o és contínuament deixada enrere. Així és com Milkman es troba enmig de la tensió existent entre el seu pare, Macon Dead, el potentat del barri, i la seva tia Pilate, que ha sobreviscut als marges de la "bona" societat a base de mantenir-se fidel al passat i als seus relats. De la mateixa forma, es troba al mig de la tensió entre el seu pare i la seva mare, Ruth, un personatge que viu una existència petita, a mig camí entre la resistència i la desesperació. Tanmateix, no serà fins al final de tot que les peces del trencaclosques encaixin i finalment esbrinem què significava poder arribar a volar i quin cost comporta això per al cos que queda enrere. El cos, per això, també és una de les grans inquietuds de l'autora: què fem amb el patiment físic, què significa que el propi cos ens pertanyi, de quina forma la societat ens pressiona perquè li donem forma i a què s'ha de renunciar per poder emprendre el vol.
Sinopsi: Quan Milkman Dead passa de la trentena, comença a sentir-se insatisfet amb la buidor de la seva vida: les necessitats emocionals dels membres de la seva família li resulten una càrrega; decideix trencar la seva llarga relació amb la seva amant, que també és la seva cosina, sense més explicació; comença a distanciar-se del seu millor amic. Quan el seu pare li explica la història d'un sac d'or que la seva tia va robar d'una cova a Virginia, després de l'assassinat del seu avi, i li mana que vagi a buscar-lo, Milkman veu aquest suposat tresor com una via d'escapada de tot el que no li agrada de la seva vida. Tanmateix, el viatge li farà descobrir la veritat sobre els seus avantpassats i aprendre les lliçons que s'amagaven rere el seu egoisme.
M'agrada: És una novel·la que va creixent a mesura que avança, des d'un plantejament més aviat misteriós, a través de les històries individuals dels diferents personatges, i així d'aprenentatge en aprenentatge fins a un desenllaç literalment apoteòsic. D'aquesta forma, tot el que al principi sembla inconnex acaba encaixant en la imatge de conjunt.

marzo 11, 2016

Memòries d'Adrià (#91)

Archivado: marzo 11, 2016, 7:13pm CET por noemí

Tots els problemes de l'imperi em preocupaven alhora, però el meu propi pesava més. Volia el poder. El volia per imposar els meus plans, assajar els meus remeis, restaurar la pau. Sobretot el volia per ser jo mateix abans de morir.

Avui proposo la recomanació d'un llibre molt interessant i en cert sentit força curiós, Memòries d'Adrià (1951) de l'autora belga Marguerite Yourcenar (1903-1987). És un llibre que a mi personalment no m'ha canviat la vida, però que agradarà especialment als amants de la ficció històrica menys comercial, i a tothom a qui agradi la cultura clàssica i vulgui gaudir d'un escrit de ficció amb un to nostàlgic i de reflexió poètica i filosòfica. La novel·la proposa l'autobiografia fictícia de l'emperador Adrià, en un dels moments àlgids del poder i l'hegemonia política de l'imperi romà. Per tant, ens hem de situar en context: va viure entre els anys 76 i 138, i va ascendir al poder el 117. Va ser el continuador de l'expansió territorial del seu antecessor, Trajà i, en aquest sentit, va actuar de pacificador dels territoris recentment annexats. Per als qui ho hàgiu estudiat als llibres d'història, va pertànyer a la dinastia dels Antonins, la dels "emperadors bons", que és un qualificatiu que sempre m'ha fet molta gràcia, principalment perquè la seva mesura és relativa, no absoluta. En aquest moment el cristianisme encara no passava de moviment anecdòtic entre les innumerables sectes religioses i mistèriques del moment. La cultura romana seguia essent essencialment grega, tot i que el pragmatisme i els imperatius de l'administració romana ben sovint la reduïen a meres formalitats. Tanmateix, Adrià és format en els ideals de la bellesa i la virtut gregues i, de fet, aquesta tensió entre l'ideal i la realitat és un dels fils conductors de la novel·la, i també una de les fonts principals de contradicció en la veu narrativa. De fet, la gràcia de la novel·la és una primera persona que es presenta a ulls del lector amb tota la seva humanitat i els seus defectes, amb una vanitat, fins i tot, que revela l'home de poder per sobre de cap altra cosa. D'una banda es troba la qüestió de l'expansió de l'imperi, i l'etern conflicte entre nosaltres i els altres. Adrià, en aquest cas, encarna el nosaltres més estricte: és incapaç d'entendre que els pobles bàrbars no facin bots d'alegria davant dels incomptables beneficis de la pau romana. Un dels conflictes més sagnants del seu regnat, sense anar més lluny, serà amb els jueus radicals a Palestina. D'altra banda, un dels fils principals del llibre serà també la seva passió per l'adolescent Antínous i la mort d'aquest, les causes exactes de la qual segueixen sent un misteri històric. Yourcenar opta per la possibilitat del suïcidi ritual, i dedica les pàgines més belles i poètiques del llibre a la descripció d'aquest personatge, i a l'entendridor record que l'emperador acaba guardant d'ell. En aquest sentit, el llibre val la pena perquè en tot moment la vivacitat i immediatesa de la veu narrativa et fa oblidar que és una obra de ficció. En definitiva, un llibre amè, molt ben escrit i que manté l'interès al llarg de tota la lectura.
Sinopsi: El llibre representa ser el manuscrit autobiogràfic de l'emperador Adrià, ja moribund, el destinatari del qual és el futur emperador Marc Aureli. L'argument repassa els principals fets de la vida de l'emperador, posant especial èmfasi en les campanyes exteriors i en la relació amorosa amb Antínous.
M'agrada: L'ambient i el context històric estan molt ben recreats.

marzo 03, 2016

L'amant (#90)

Archivado: marzo 3, 2016, 1:48am CET por noemí

Molt aviat, a la meva vida, va ser massa tard. Als divuit anys ja era massa tard. Entre els divuit anys i els vint-i-cinc el meu rostre va emprendre un camí imprevist. Als divuit anys em vaig fer vella.

Després d'un intent fallit de ressenyar aquesta lectura, i amb certa recança de deixar-la al calaix d'esborranys descartats, vaig donar-li una segona oportunitat al llibre sencer i, ara sí, potser a la segona va la vençuda, i trobo les paraules per descriure un llibre que en una primera lectura pot no agradar o interessar a tothom, i que en una segona lectura es revela com més del que sembla inicialment. Marguerite Duras (1914-1996) va escriure L'amant (1984) quan ja tenia 70 anys, i la seva publicació va ser molt ben rebuda. M'imagino que l'aura d'autobiografia encoberta que l'acompanyava devia ajudar en aquest sentit, tot i que la història a la vida real sembla haver estat encara menys romàntica i més fugaç del que se'ns presenta a la novel·la. I hauríem de preguntar, és realment una novel·la romàntica, en el sentit convencional? En realitat no. Crec que una de les seves millors virtuts és l'actitud distanciada i freda de la veu narradora, com si estigués explicant la història d'una altra persona, de fet, la història de la persona que ella era dels quinze als divuit anys. A la vegada, la narració no es limita només a la seva aventura amb un empresari xinès més gran que ella a la Indoxina francesa dels anys vint. Moltes vegades se l'ha classificada com a novel·la eròtica i no trobo que sigui un qualificatiu just. La novel·la és quelcom més que això, realment. Aquesta premissa argumental, de fet, queda en segon pla la major part de la novel·la, perquè el fil principal de l'argument és el creixement de l'autoconsciència de la protagonista, tant pel que fa a la seva pròpia maduració psicològica, com a la relació que acaba establint amb els membres de la seva pròpia família. Impersonal en l'enfocament, i a la vegada profundament personal en les implicacions, la novel·la explora com la noia protagonista s'acaba veient a sí mateixa i com acaba decidint que el que vol fer a la vida és escriure. En aquest sentit, les relacions fallides amb la mare, el germà gran i el germà petit, així com el teló de fons del món colonial, hi tenen tant a veure com la relació amb l'amant. En la meva opinió resulta una obra mestra de la concisió, ja que amb poc més de cent-cinquanta pàgines concentra tota una història familiar reduint-la només a allò essencial: com ens percebem o deixem de percebre'ns, com ens estimem o deixem d'estimar-nos. En aquest sentit, L'amant resulta una història sòrdida més que romàntica, en què la consciència de la misèria, la desesperació i la mort acaben eixordant la trama de l'amor o el desig sexual. L'estil en què està escrit, sense un ordre cronològic determinat però fent voltes constantment al voltant dels mateixos temes i sentiments fan de la lectura una experiència a moments confusa, però també a moments profundament reveladora.
Sinopsi: La protagonista és una jove francesa de quinze anys que viu a la Indoxina dels anys vint. La seva família està arruïnada i sobreviuen com poden intentant mantenir sense èxit una certa aparença de benestar. La noia s'acaba veient abocada a prostituir-se amb un empresari xinès més gran que ella i els seus propis sentiments pel que fa a aquesta relació queden en tot moment en un marcat pla d'ambigüitat. Juntament al llarg d'aquesta història, es desenvolupa també la història de les relacions familiars de la protagonista amb la seva mare i els seus germans, que s'acaben quedant a mig camí entre l'amor i l'odi.
M'agrada: No res en concret dins d'aquesta novel·la, però sí l'experiència de llegir-la.

febrero 25, 2016

El pont de San Luis Rey (#89)

Archivado: febrero 25, 2016, 3:09pm CET por noemí

Hi ha qui diu que no ho sabrem mai i que per als déus som com mosques que un infant mata en un dia d'estiu, i hi ha qui diu, al contrari, que ni els pardals no perden una ploma que no l'hagi tocada el dit de Déu.

Aquesta novel·la curta de Thornton Wilder (1897-1975) es va publicar el 1927 i va ser un èxit immediat i inesperat als Estats Units. Potser és perquè és una novel·la molt allunyada de les expectatives i preocupacions de la població americana del moment i, en certa forma, quan la llegeixes et dóna una impressió d'atemporalitat. L'acció se situa al virregnat del Perú de principis del segle divuit, sota el domini de l'imperi espanyol, i potser precisament per això sembla un ambient quasi irreal. Ho hem d'admetre d'entrada: no en sabem gaire de la història de les colònies espanyoles, ni de quin ambient s'hi respirava, i en realitat la intenció de Wilder en aquest relat està molt allunyada de la ficció històrica. De fet, els únics personatges històrics que hi apareixen són el virrei Amat i la seva amant, la Perricholi, les vides dels quals, com a personatges ficticis, ni tan sols no es corresponen al temps real en què van viure. Però tot i ser una mena de fantasia històrica, també és cert que és molt difícil no apreciar la complexitat emocional de la història narrada en tota la seva bellesa. Tot i que el fortuït esfondrament del pont de San Luis Rey actuï com a reclam i proporcioni la línia argumental de la història, de fet són els sentiments dels personatges que conformen la matèria de la novel·la. En les seves pàgines hi ha tantes maneres de concebre l'amor com personatges hi apareixen. Sempre hi ha un matís en cada amor particular: de jelosia, d'orgull, de tossuderia, de fervor desesperat o de simple resignació davant de la impossibilitat. Però no n'hi ha dos d'iguals. La gran virtut d'aquesta novel·la és la sobrietat: no hi ha res que pugui arribar a embafar. Donades les premisses argumentals i l'època en què se situa l'acció, hauria estat fàcil començar a omplir pàgines i pàgines de descripcions d'ambient, digressions morals i filosòfiques i intricades reconstruccions de psicologies; hauria estat fàcil començar a carregar la història amb subtrames i nivells de patetisme i acabar-la convertint en melodrama. Wilder defuig tot això mantenint el mateix estil distant i irònic durant tot el relat: com si el que estiguéssim llegint fos més una crònica periodística dels fets que no pas una recreació literària. Els sentiments dels personatges són descrits amb la mateixa fredor analítica que un meteoròleg usaria per descriure fenomens atmosfèrics: tot així de senzill. Ara bé, només cal obrir la novel·la per la primera pàgina per veure que tot és més subtil i carregat d'interrogants del que sembla en un principi: la novel·la es presenta com un informe sobre les vides dels cinc personatges que van caure al buit en l'accident del pont de San Luis Rey. L'objectiu últim seria determinar si hi ha una intenció o una voluntat divina oculta rere aquesta catàstrofe fortuïta, o si en realitat l'existència humana és més aviat un fenomen sense sentit ni destí últim. El germà Juníper es proposa demostrar la primera de les tesis, la d'una intenció o pla diví que regeix fins el més anecdòtic dels accidents. Tanmateix, en la seva meticulositat de tall cartesià, aliada amb la racionalitat i les ciències empíriques quasi fins a un punt obsessiu, acaba tancat en un laberint de possibilitats el sentit de les quals se li escapa constantment. D'altra banda, l'estret pont de fusta i corda que separa els vius i els morts es converteix en imatge recurrent que defuig també la segona de les possibilitats. El resultat és un relat sense respostes, sense plantejament, nus ni desenllaç, que ens planteja concisament les inquietuds i petits defectes d'una colla de personatges que costa d'oblidar.

Sinopsi: Un bon dia el pont de San Luis Rey, conegut a tot Perú, cedeix i llança al buit les cinc persones que l'estaven creuant en aquell moment. El germà Juníper, enlloc de pensar que per pocs minuts s'ha salvat de la tragèdia, es proposa demostrar que hi ha alguna lògica oculta rere l'accident, i que eren aquestes cinc persones i no unes altres les destinades a ser-ne les víctimes. El que se segueix són tres relats entrecreuats de les vides d'aquests personatges, tots amb les seves febleses i passions. Tanmateix, serà el lector qui haurà de jutjar al final quin és el sentit del relat sencer.

M'agrada: Crec que no hi ha res més a dir. M'agrada aquesta història des de la primera vegada que la vaig llegir.

febrero 20, 2016

Defensor de l'educació humanística

Archivado: febrero 20, 2016, 2:09pm CET por noemí

i de la democràcia a Itàlia. Amb un cinisme mig seriós mig irònic, la seva última lliçó va ser que l'erudició és inversament proporcional a l'èxit social i laboral. Això sí, picant l'ullet a l'erudició. Intel·lectual amb majúscules i humanista integral, va saber interpretar el temps present amb la lucidesa i dinamisme de qui sempre té alguna cosa pendent al tinter.
[www.repubblica.it]
[cat.elpais.com]
[www.ara.cat]
[www.publico.es]
[www.umbertoeco.com]

Umberto Eco

febrero 18, 2016

L'altre vent (#88)

Archivado: febrero 18, 2016, 12:52am CET por noemí

Thorion va confiar massa en la seva pròpia força, em penso. S'hi va estar massa temps. Va pensar que podia convocar-se de nou a la vida, però el que va tornar va ser només la seva habilitat, el seu poder, la seva ambició: la voluntat de viure que no dóna vida. I així ens va devorar. Fins que Irian el va destruir.

Hem arribat finalment a l'última novel·la de la saga de Terramar. L'interrogant principal en començar a llegir-lo era saber si el cicle aconseguiria veure un final satisfactori. El final de Tehanu havia deixat les expectatives sobre la saga molt amunt (de fet, m'atreviria a dir que és la millor de les entregues, possiblement per davant de la primera i tot), però és cert que sonava inacabada, com si quedés quelcom pel camí que encara estava per arribar. Finalment, el 2001 va arribar el desenllaç, amb un breu interludi, un dels contes que figuren a Contes de Terramar, entremig, que creava una trama secundària que després s'acabarà unint a l'argument principal d'aquesta última novel·la. Finalment, l'argument es divideix en dos conflictes principals: d'un naixement malaguanyat sembla que la mort sencera es trasbalsa, i s'obre una estranya escletxa entre el món dels vius i dels morts que no hauria de ser-hi per començar. D'altra banda, els dracs semblen disposats a reconquerir l'Arxipèlag sencer, que en l'antiguitat havia estat seu. Ara bé, la solució a tots els enigmes i la restauració de l'harmonia i l'ordre inicials ens portaran a qüestionar els mateixos fonaments i inicis de l'univers de Terramar tal com va ser concebut en un principi. Aquesta és la forma com Ursula Le Guin revisita i recrea el que als anys 70 havia estat la trilogia original, ja que a L'altre vent es confirma quelcom que ja es veia venir de força lluny: que el que realment era contranatural era l'ús de la màgia en si mateix. Tenim, per tant, un desenllaç de proporcions èpiques i mítiques, i una novel·la que potser no està a l'alçada de les predecessores, però que conclou la saga amb el bon gust de boca que deixa veure tots els elements tornar al seu lloc. Els personatges de les anteriors sagues també hi acaben apareixent, i és Ged, de fet, qui queda definitivament en un segon pla. Tot i adults, Arren i Therru segueixen essent infants en molts aspectes, i això afegeix un altre interrogant a la trama principal: ara la pregunta no és sols si podran salvar el món, sinó també si mai arribaran a trobar el seu lloc al món.

Sinopsi: Hara, un bruixot turmentat pels somnis que l'empenyen vers el món dels morts, es dirigeix a Ged per tal que l'ajudi. Ged li recomana dirigir-se a Havnor, el centre de l'Arxipèlag, on la seva dona Tenar i la seva filla Tehanu han anat a reunir-se amb el rei Arren. De fet, l'escletxa oberta entre el món dels morts i el dels vius no és l'únic que amenaça Terramar, i els mags de Roke han resultat impotents a l'hora de salvar cap d'aquests conflictes.

M'agrada: És un final de saga digne de totes les altres entregues, i fins i tot millor que algunes d'elles.

No m'agrada: Le Guin juga amb la metafísica que ella mateixa ha creat per al seu món fictici, potser estirant-la fins als extrems en certs moments. El fet de crear un món en què els protagonistes són negres i els bàrbars blancs acaba essent problemàtic a l'hora de les conclusions, quan resulta que eren els blancs que tenien raó. Per tant, el potencial subversiu de la saga queda una mica diluït.

febrero 11, 2016

Art i Holocaust

Archivado: febrero 11, 2016, 8:30am CET por noemí

Potser després de tants anys estem començant a superar l'horror mut de què parlava Adorno, la impossibilitat de la poesia després d'Auschwitz, i s'inaugura a Berlín una exposició com aquesta, en col·laboració amb el Yad Vashem (fins i tot això estem començant a superar). Sí, hi havia art i artistes als camps d'extermini, i la seva veu és tant de dolor i desesperació com de resistència i capacitat de continuar creant. Malgrat tot, en aquest cas la projecció no és cap al futur, en un context en què no hi ha més realitat que l'infern present, però de totes formes veiem com sobreviu -també- la capacitat de mirar al voltant i continuar creant, fins i tot d'allà d'on res pot ser creat.
[www.dw.com]

febrero 10, 2016

Ash Wednesday

Archivado: febrero 10, 2016, 8:49am CET por noemí

Un poema (llarguíssim) sobre ossos que canten i salten. He renunciat a interpretar-lo: que se n'encarreguin els il·lustres acadèmics en il·lustres universitats del món. Per a mi, sona profundament cristià i profundament pagà a la vegada. Té moments d'una sublimitat dolorosa.
Al següent enllaç, podeu llegir la versió completa del poema:

[www.msgr.ca]

Al vídeo que segueix, el poema està llegit en versió completa per l'autor mateix, T. S. Eliot. Potser no la versió més lírica que poguéssim trobar, però pel fet mateix de ser llegit per l'autor, té un valor que potser altres lectures no tinguin.

febrero 05, 2016

Contes de Terramar (#87)

Archivado: febrero 5, 2016, 8:34am CET por noemí

-L'art comença i acaba amb els noms -va dir, cosa que és ben certa, tot i que pot haver-hi molt a dir entremig de començar i acabar.

Aquest és el cinquè llibre de la saga de Terramar, d'Ursula K. Le Guin, però és el primer que m'ha resultat decebedor. Ara bé, em penso que la decepció és més culpa del llibre i de la seva forma que no pas de la recepció que en puguin fer els lectors. Contes de Terramar (2001) va ser publicat en darrer lloc. Ara bé, cronològicament potser hauria d'anar en cinquè lloc perquè l'últim dels contes actua com a baula entre la quarta entrega, Tehanu i L'altre vent, que va ser publicat també l'any 2001 i que conforma el desenllaç definitiu. Contes de Terramar m'ha resultat decebedor perquè és al conjunt de la saga el que els Contes Inacabats és a El Senyor dels Anells, és a dir, un recull d'esborranys, contes independents i notes sobre la mitologia, geografia i història de la terra inventada. El problema és que no aporta realment res de nou a la trama principal de la saga i, per tant, és més com una mena de deure imposat abans de passar al desenllaç. En els cinc relats que formen aquest volum, força més llarg que les altres novel·les, Le Guin intenta reprendre el tema de la relació entre homes i dones en el seu univers, un tema que, com apuntàvem en les anteriors ressenyes de la saga, és un motiu central del relat, per no dir un eix fonamental. Ara bé, totes les explicacions i motius que l'autora prova de donar per justificar aquest problema bàsic no fan la impressió de ser quelcom definitiu, com si l'autora passés de puntetes o per la superfície d'un tema que, en primer lloc, ella mateixa havia obert.
Continguts: El primer dels contes, "The Finder", és força llarg, i narra la fundació de l'escola de màgia de Roke. Aquesta havia estat fundada per homes i dones en pla d'igualtat però, de fet, no s'explica amb gaire claredat el pas des d'aquesta situació inicial a la situació d'exclusió de les dones que es dóna en el moment posterior de les novel·les. El segon dels contes, "Dark Rose and Diamond", és completament independent de cap de les trames de les novel·les principals. És la història d'un aprenent de mag que ha d'optar entre la seva carrera com a mag o el seu amor. El tercer dels contes, "The Bones of the Earth" és una història que transcorre durant la joventut d'Ogion. El quart relat, "On the High Marsh", transcorre durant el període en què Ged és arquemag. És la història d'un mag que comet una trangressió semblant a la de Ged en la primera entrega. El cinquè dels relats, "Dragonfly", se situa en paral·lel als fets que ocorrien a Tehanu, i en aquest sentit sembla la més interessant. Narra la història de la primera dona que entra a l'escola de màgia de Roke, durant el moment de crisi que se segueix a la coronació del rei Lebannen. Després dels cinc relats, es recullen tot un seguit de notes, descripcions i apèndixs sobre el món de Terramar.
M'agrada: En molts moments dels diversos relats, l'estil de narrar de Le Guin i els petits misteris que va deixant per revelar al final de les històries fan quasi impossible de deixar la lectura. En alguns moments hi ha passatges de suspens dignes de les altres novel·les.
No m'agrada: Durant tots els relats he estat esperant una revelació, quelcom de la mestria narrativa de les altres entregues, però l'experiència al final queda en la mateixa monotonia durant pàgines i pàgines. Els personatges, tot i ser una llàstima, no arriben a semblar realment vius, potser perquè apareixen i desapareixen dels seus respectius relats sense tenir gaire temps de desenvolupar-se entremig. Excepte en l'últim relat, les dones tampoc no passen d'assistents o apèndixs marginals en la vida dels homes protagonistes, i és decebedor perquè sembla un pas enrere respecte a Tehanu.

enero 30, 2016

Qui refugia?

Archivado: enero 30, 2016, 1:32pm CET por noemí

Amb disgust, un altre cop, de veure i sentir notícies, presenciem com les polítiques d'asil es transformen en càrrega que tothom mira d'esquivar. Amb els progressius tancaments de fronteres, la pressió augmenta a països del sud d'Europa com Itàlia i Grècia, vastament poblats, que -recordem- també reben la pressió econòmica més forta relacionada amb el deute. A mi em sona a hipocresia per part del nord, o a Europa de dues velocitats que no permetrà sota cap concepte que una de les velocitats afluixi. L'ideal de la gran Europa unida s'ha revelat com a quimera, una entre tantes, tot i que això no és precisament una novetat d'aquesta setmana.
[www.bbc.com]
[https:]]
[www.nytimes.com]

enero 28, 2016

Diccionari de sinònims Albert Jané en línia

Archivado: enero 28, 2016, 7:27pm CET por noemí

Quina ha estat la meva sorpresa quan, buscant una paraula al DIEC, he trobat, després d'anys i panys d'esperar-lo amb candeletes, el primer diccionari català de sinònims online. Si més no, sempre que he buscat sinònims en català per la xarxa, he hagut d'acabar a webs inhòspites, poc acollidores, o directament a programes traductors. I aquesta no era la idea original. Mai no havia trobat un diccionari de sinònims online directament penjat i a punt per consultar. Investigant el tema, he descobert que el desembre passat l'IEC va penjar el Diccionari de sinònims Albert Jané. Celebro la iniciativa, perquè era una mancança que durava de ja feia molts anys.

Consulteu-lo al següent enllaç:
[sinonims.iec.cat]
I aquí la notícia:

[www.vilaweb.cat]

enero 22, 2016

Que caigui el cel

Archivado: enero 22, 2016, 8:27am CET por noemí

"Que es faci justícia, malgrat que caigui el cel." La frase, provinent de la tradició clàssica, és aquí pronunciada pel jutge James Horton en enviar el jurat a deliberar en el cas contra Haywood Patterson. Finalment, el jutge va anul·lar la sentència de culpabilitat posant fi a la seva pròpia carrera. El cel va seguir al mateix lloc, així com el món en general, i el destí dels nois d'Scottsboro va ser si fa no fa el mateix. La recreació que se'ns ofereix a la pel·lícula Heavens Fall (2006) d'aquest procés, o de fet, d'una petita part d'aquest procés, hauria de fer reflexionar. L'afirmació pot semblar hiperbòlica, és clar, però introduir l'estabilitat del firmament dins de l'equació ens pot fer aturar a pensar sobre el valor absolut de la justícia. Com de fet els passa als protagonistes del film, acabem trobant diferents justícies segons diferents codis de valors i de creences, però això no ens pot fer arribar a pensar l'impensable, no ens pot portar a tergiversar els fets o a tocar els mínims de la dignitat humana. Així és com, curiosament, quan al fiscal se li desmunta el cas davant mateix dels ulls, s'esforça amb energies redoblades a justificar un món possible on poder tenir la raó. De la mateixa forma, els arguments utilitzats per la defensa no són sempre del tot legítims, com passa per desacreditar els testimonis amb fragments del passat i informacions personals, però és clar, no costa veure'n la necessitat quan la justícia es manipula estirant per les vores, quan es posen en qüestió els fets, també en el seu valor absolut. En el fons, el que el protagonista es proposa més enllà d'aclarir els fets és pressionar els límits d'un sistema injust, com demostra el seu esforç en denunciar davant del tribunal mateix el fet que la formació de tribunals exclogui els negres. Es podria argumentar, torçant el raonament també fins al límit, que qüestionar a priori l'elecció del jurat blanc és igual de discriminatori. Però no es tracta d'això: el sistema és corrupte d'entrada, els fets li acaben donant la raó i, per tant, el cel ha de caure.
Al municipi de Decatur a l'estat d'Alabama, l'any 1933, es prepara la revisió d'un dels casos dels nois d'Scottsboro, el de Haywood Patterson. L'advocat Samuel Leibowitz (Timothy Hutton) arriba de Nova York per fer-se càrrec de la defensa, vistes les nombroses irregularitats que van caracteritzar l'anterior procés. El jutge encarregat del cas és James Edwin Horton (David Strathairn), de tarannà obert. Durant els primers minuts de metratge, la història es presenta com l'enèsima reproducció del viatge de l'heroi americà, en aquest cas l'advocat que emprèn el trajecte en tren per passar del món del nord (familiar, conegut, acollidor) al del sud (inhòspit, ignot, exòtic). Afortunadament, la pel·lícula no es recrea en aquesta línia narrativa, de fet, ni tan sols en el seu protagonista, ni pretén fer-ne una hagiografia. Aquest enfocament no passa del plantejament i la narració canvia de focus contínuament per situar la rellevància en un altre lloc. La crònica del judici, en aquest sentit, es fa molt interessant, ja que esdevé més aviat una recreació de fets objectius, quasi com una lectura en veu alta dels arxius del cas, així que el to en general acaba sent força neutre. La introducció dels altres personatges també amb els seus matisos i motivacions és una bona decisió per part de Terry Green a l'hora d'escriure el guió. I afortunadament també, la dicotomia nord-sud dels Estats Units hi apareix sense caure necessàriament en els tòpics, cosa que és fa força habitual en el cinema, més propens de vegades al blanc o negre que altres mitjans. Aquí els matisos apareixen d'una forma més subtil, provant de retratar la mentalitat de l'època potser sense criminalitzar-la necessàriament. Només una escena d'intent de linxament per una multitud no identificada, que precisament són dissuadits pel propi fiscal, l'acusador en el cas. L'incident va seguit d'una reprovació per part del jutge, que inclou una referència força velada al Ku Klux Klan. Pot sonar a intent de revisionisme, tot i que només en aquests petits detalls, mentre que el resultat en veure la pel·lícula és d'una versió força equilibrada i asèptica, en aquest sentit. Una bona proposta per a la reflexió sobre la justícia i els drets humans, sense pretensions i amb un ritme força àgil.

enero 17, 2016

Estrelles

Archivado: enero 17, 2016, 5:50pm CET por noemí

Una setmana en què alguna cosa sembla haver-se torçat en l'univers, almenys si mirem el panorama cultural britànic. David Bowie assumeix la seva mort com a últim projecte artístic. Alan Rickman, elegant i discret com sempre, saludava al seu públic per darrer cop.
[www.theguardian.com]
[www.theguardian.com]

enero 15, 2016

D'infants i monstres

Archivado: enero 15, 2016, 8:32am CET por noemí

Estats Units, anys 60. Maurice Sendak publica el seu llibre il·lustrat per a infants, Where the Wild Things Are, amb unes dues-centes paraules de text en vers i la seva inoblidable iconografia. En el fons, està assentint implícitament als plantejaments i projectes educatius de l'època: la creativitat i el poder de la imaginació, la capacitat d'experimentar amb la pròpia llibertat i el revers dels típics temors infantils, que és l'assentiment complaent dels monstres als desitjos de l'infant. Per als lectors d'avui dia, potser més que en l'època en què es va publicar, pot sorgir només una petita objecció, que en realitat difícilment obscureix la bellesa de la proposta original: a la història li faltava una teoria sobre el bé i el mal. Ser rei significa exercir el poder sobre els altres, i per més infant que se sigui, aprendre sobre responsabilitats també és important. I d'altra banda, també hi ha un altre aspecte que té a veure amb les emocions humanes: la por, l'ansietat, els dubtes, la gelosia o l'ira formen part de l'espectre igual que la imaginació i els impulsos creadors. I aprendre això també implica combatre monstres. Per això quan Spike Jonze va escriure el guió d'aquesta pel·lícula de 2009, va incloure prou material com per farcir de contingut el llibre d'il·lustracions, sense trair tampoc l'esperit de l'original, però donant cabuda a les ambigüitats que s'experimenten en un procés de creixement. Com passa amb els nens que visiten Nàrnia, quan descobreixes una terra de fantasia, casualment, sempre és per ser-ne rei. Ara bé, l'aventura de Max en aquesta particular terra dels monstres s'allunya al màxim de l'èpica i el providencialisme. En realitat, és un somni introspectiu en què els monstres s'imposen a la realitat amb tota la seva tendresa i tot el seu perill, oferint-li una oportunitat d'explorar els racons més obscurs de les seves emocions.
Max es posa la disfressa de llop per començar a fer malifetes per tota la casa. És un nen salvatge i rebel, i a la vegada té una imaginació desbordant que l'empeny a inventar històries sense aturador. Rere el seu comportament hi ha una incapacitat de comunicar-se i d'acceptar els canvis tal com es presenten. Quan mossega la seva mare, però, emprèn una fugida que el porta a una terra llunyana i inhòspita on habiten les coses salvatges com ell. Els monstres, a la pel·lícula, tenen noms i personalitats definides: Carol té un cor noble però tendeix a perdre el control, Douglas és el millor amic que es pot tenir, Judith i Ira estan fets l'un per l'altre, KW és compassiva i protectora, i Alexander és realista i introvertit. Max els convenç perquè el facin rei, però aviat comencen els problemes, ja que tenir a tots contents a la vegada i evitar que es facin mal els uns als altres és molt difícil d'aconseguir. A través de les actituds dels monstres, Max acaba aprenent que posar-se a la pell dels altres també és important, i que acceptar els canvis és part de l'aprenentatge que tots acabem fent. Més enllà d'això, la pel·lícula és d'un lirisme aclaparador, una obra mestra de la imaginació que no pretén imposar cap moralitat determinada i que dosifica molt bé els diàlegs, fent de la concisió una virtut.

enero 07, 2016

L'Auggie Wren fotografia el carrer

Archivado: enero 7, 2016, 7:03pm CET por noemí

Qui som més enllà de la nostra relació amb els altres, de les nostres responsabilitats envers ells? Quin és el valor de les coses que fem, que diem, que sentim, que ens fan feliços al cap del dia? No afegeixen res a la visió de conjunt, però constitueixen el que resta de tot plegat: la nostra vida. És el pes del fum d'una cigarreta després de fumar-la. Les connexions que establim amb el nostre voltant de vegades poden semblar fortuïtes, però en el fons no ho són tant, perquè depenen estrictament del valor que hi donem i de la història que n'expliquem. I, de fet, la conclusió és que no hi ha imatge de conjunt en si mateixa sense aquestes connexions precisament, perquè són aquestes les que tracen les línies de la imatge. Què és el que canvia en el mateix lloc dia rere dia? Depèn de la llum, de les condicions atmosfèriques, del moment de l'any? O més aviat de l'ull que ho mira? Smoke (1995) és una de les comptades incursions al cinema de Paul Auster, en col·laboració amb Wayne Wang, i desplega les delicades sensibilitats d'aquests dos autors. Es podria dir que es troben en aquesta pel·lícula com a ànimes bessones: Wayne Wang té debilitat per les emocions dels personatges senzills, i per individus que d'alguna forma semblen indefensos o perduts en l'imposant ambient de la gran ciutat. Paul Auster té debilitat pels jocs de miralls, els laberints urbans, les trobades fortuïtes que acaben adquirint significats inesperats i, és clar, els amics que queden per dinar al Cosmic Diner.
En realitat, l'argument de la pel·lícula no té gaire secret. L'Auggie Wren (Harvey Keitel) i en Paul Benjamin (William Hurt) són dues persones normals de Brooklyn i, en conseqüència, al cap del dia interaccionen amb tot un seguit de gent també ben normal. L'Auggie Wren és el propietari d'un estanc. En Paul Benjamin és un novel·lista, un narrador d'històries i, com a tal, el seu hauria de representar un punt de vista privilegiat respecte al món que l'envolta. Tanmateix, és l'Auggie qui ha d'ensenyar-li a mirar, al capdavall, perquè aquest gaudeix d'una mirada particular sobre les coses. Al seu apartament guarda més de quatre mil fotografies preses en dies consecutius en el mateix lloc. En Paul és incapaç de trobar-ne el significat, però se n'adona que aquestes també guarden relació, indirectament, amb la seva pròpia vida. Quan un jove salva fortuïtament la vida d'en Paul un dia pel carrer, tots dos personatges es veuen involucrats en esdeveniments que no preveien. El noi presenta identitats diferents i equívoques depenent de la situació, de vegades és el fill però també podria ser el pare, per què no. De la mateixa manera, una antiga amant d'Auggie, la Ruby, es presenta a l'estanc per enfrontar-lo amb el seu passat. La pel·lícula consta també d'un epíleg, el conte de Nadal de l'Auggie Wren, que a hores d'ara ja sembla ser més famós que la pel·lícula sencera (de fet, el conte és la gènesi del guió sencer de la pel·lícula). Així és com l'Auggie es transforma en la càmera que enfoca la vida dels personatges, sense que cap d'ells canviï de forma substancial al final de tot.

enero 02, 2016

Station Blues

Archivado: enero 2, 2016, 1:26pm CET por noemí

Que vas cap a l'estació?

diciembre 28, 2015

Jornada de reflexió (3)

Archivado: diciembre 28, 2015, 12:07am CET por noemí

Pablo Neruda ha tornat a Xile, i aquest cop s'hi ha passejat volant.

[www.elsiglo.cl]

[www.newsjs.com]

Als Estats Units, però, l'entrebanc continua essent, sempre, sempre, amb la mateixa pedra. Alguna lliçó a aprendre? Perquè no hi ha bona notícia sense una de dolenta.
[www.theblaze.com]
[https:]]

diciembre 23, 2015

Amb un sol mot

Archivado: diciembre 23, 2015, 12:37pm CET por noemí

Alt és, Senyor, el rescat de la paraula,
quan eixida tot just de dins l'entranya
pregona del silenci
el silenci mateix vol devorar-la,
talment un déu engendrador fecund,
gelós que la fillada el venci
amb un sol mot, com és la nit vençuda
per una sola estrella que rigui cel amunt.

Carles Riba, Oració de la Immortalitat en la Paraula

Font: [www.genoanevada.org]

Bones festes a tothom!